Fins a quin punt el multilingüisme i el poliglotisme són una oportunitat i no una amenaça per a la llengua oficial d’un país? Anàlisi del problema en general i de manera específica per al cas de Catalunya.
 |
| Fotografia treta de la xarxa: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160266 |
Abstract
La majoria d’estats moderns basen la seva identitat i la unitat nacional en el monolingüisme. D’altra banda, la globalització actual del món afavoreix l’homogeneïtzació lingüística. En aquest context les dades dels experts assenyalen que durant els pròxims anys es produirà una reducció massiva de les llengües que es parlen en l’actualitat.
Mentre que hom podria pensar que la unificació i la reducció del nombre de llengües afavoriria la comunicació i reduiria els conflictes entre els diferents pobles del món, la majoria d’experts defensen fermament la diversitat lingüística del planeta. De la mateixa manera, advoquen per la preservació del multilingüisme en el si dels estats com a font de riquesa i de coneixement cultural, per mantenir la identitat de les diferents comunitats lingüístiques i com a element pacificador. El respecte a la diferència ha de prevaler per sobre de les imposicions de l’idioma estatal. Des del punt de vista moral cap argument d’unificació lingüística no justifica el dany moral que pateixen els parlants d’una llengua amenaçada.
La UNESCO és un dels pocs organismes mundials que vetlla pel respecte a la diversitat cultural i lingüística dels pobles, però tanmateix les accions que ha endegat en els darrers anys són clarament insuficients.
En el cas concret de Catalunya, la diversitat migratòria s’afegeix a una societat que té una identitat nacional, cultural i lingüística diferenciada de l’estatal i no reconeguda plenament. La immersió lingüística en l’educació és un dels pilars fonamentals per mantenir viva la llengua pròpia, afavoreix la integració de les diferents comunitats i facilita la cohesió social.
Paraules clau: Diversitat lingüística, globalització, identitat, pacificació, multilingüisme, Catalunya, identitat nacional, migració, educació, immersió lingüística, integració.
1. Introducció
La majoria d’estats fonamenten la identitat i la unitat nacional en el monolingüisme. A la vegada, l’augment d’economies i societats globalitzades sembla conduir-nos a la uniformitat lingüística. Salvaguardar la diversitat cultural i lingüística és un desafiament per al món actual que s’enfronta a l’extinció massiva de llengües. Aquesta pèrdua pot ocasionar grans perjudicis a la humanitat. El respecte i la preservació de les llengües minoritàries en el context de societats multilingües proporciona avantatges personals i culturals als individus i és, a la vegada, una font de riquesa i un factor pacificador per a les nacions.
2. Desenvolupament
La consolidació dels estats moderns, principalment a partir de la Revolució francesa, marca un punt d’inflexió en l’actuació legislativa estatal en matèria lingüística. En aquest context històric, el model d’estat-nació contemporani es fonamenta en la uniformitat lingüística. S’emfatitza així, mitjançant la imposició d’un únic idioma oficial, la identitat i la unitat nacional en clau d’exclusivitat i de superioritat. Les diferències, segons aquest model, es consideren negatives i les polítiques repressives neguen la protecció i promoció a les llengües minoritàries (Pla Boix, 2010, en línia).
Una dada aportada per lingüistes experts assenyala que durant aquest segle s’extingiran entre el 50 i el 90% de les llengües que es fan servir. Sabem que les llengües han mort al llarg de la història; n’apareixen d’altres. Tanmateix, ens adonem de la magnitud del problema: mai no ens havíem enfrontat a una extinció com la que amenaça el món actualment. Estem immersos en una tendència accelerada cap a la reducció massiva de llengües; se’n perden moltes més de les que es creen.
Hom pot pensar que el món funcionaria de forma òptima, que ens entendríem millor amb moltes menys llengües, que la diversitat lingüística, lluny de ser un avantatge, és una font de conflictes i de incomunicació per als humans. Quins són els arguments que contradiuen aquest tipus de pensament? Quins coneixements avalen una ferma defensa de la diversitat lingüística? Un dels primers arguments en defensa de la linguodiversitat és que les llengües són un bé cultural en si mateixes, una forma concreta de riquesa i creativitat humana que cal preservar i respectar de la mateixa manera que ho fem amb el patrimoni cultural i artístic de la humanitat.
Un altre argument a favor de la varietat lingüística ens mostra les llengües com una font de coneixement: desvetllen els processos mentals del llenguatge. A més, són un instrument de transmissió de coneixements en diferents àmbits: història, genètica, botànica, taxonomia i farmàcia, entre d’altres. Des d’un punt de vista científic, per tant, les llengües actives en el seu entorn són una font de coneixement de la història de la humanitat i del món natural i en què són immerses; hi vehiculen la saviesa heretada de generació en generació. A part d’aquests coneixements, cada llengua conté la visió del món dels seus parlants. Si bé, com diu Comelles, el debat entre pensament i llengua no està tancat, és ben coneguda la relació estreta entre llengua i pensament de tal manera que la reducció de llengües implicaria una homogeneïtzació de les cosmovisions possibles. En relació a això hi ha un altre argument molt menys difós: el paral•lelisme entre diversitat lingüística i diversitat biològica. Des d’aquest punt de vista, prenent la llengua com a ésser viu, la linguodiversitat seria sana per al planeta, una variable fonamental per a mantenir la biodiversitat (2006, pàg. 74-77; 81-123).
Una altra qüestió, més propera a les emocions, és el valor de la llengua com a signe d’identitat. En contra de qui afirma que la llengua és simplement un codi de comunicació i que les bases de la diversitat lingüística s’han de buscar en l’aïllament i l’escassa relació entre comunitats, hi ha qui creu que el manteniment de les diferències lingüístiques són un acte deliberat d’identitat dels pobles. En aquest sentit, qui atribueix a la diversitat lingüística l’origen dels conflictes entre els homes, deixa de banda elements fonamentals en la creació d’enfrontaments. Hi tenim exemples de països monolingües, com Ruanda, que han patit massacres terribles. D’altra banda, és interessant remarcar que la voluntat homogeneïtzadora dels estats té un paper destacat en la gestació interessada de conflictes (Comelles, 2006, pàg. 127-134).
La diferència per si sola mai no és un problema; el problema rau en el no respecte a la diferència. Qui veu en les llengües minoritàries una amenaça per a la llengua dominant o oficial de l’estat en realitat emmascara una intenció dominadora. La cohesió i la pau social s’aconsegueixen preservant la diversitat dels pobles que integren les nacions.
Si bé els arguments anteriorment exposats poden ser discutibles, el punt que exposem a continuació sobre la diversitat lingüística és qualitativament diferent: mostra la vessant moral de la qüestió. Acceptant que inevitablement, al llarg del temps, totes les llengües moriran, aquest procés d’extinció, tanmateix, pot ser lent i tranquil, com en el cas del llatí o el grec clàssic, o brusc i traumàtic. Són diversos els motius pels quals una llengua pot desaparèixer sobtadament: per causes físiques (extermini dels parlants en genocidis) o per causes econòmiques, socials i polítiques. Dins de les darreres es troba la imposició de la llengua estatal a comunitats lingüístiques minoritàries i a colònies. Diferents accions i adoctrinaments provoquen l’avergonyiment i l’odi vers la llengua pròpia, de manera que els mateixos parlants es converteixen en els principals agents del lingüicidi. Els parlants que són forçats a substituir la seva llengua pateixen un sofriment individual. Addicionalment, la comunitat que té la percepció de pèrdua de la llengua també pateix un dany psíquic. En definitiva, des del punt de vista moral, cap argument justifica el patiment que hom pot infringir als parlants forçats al monolingüisme (Comelles, 2006, 135-156).
La UNESCO és un dels pocs fòrums mundials en què es poden exposar els problemes referents a la diversitat cultural i lingüística dels pobles. Tot i que s’han endegat algunes accions per a salvaguardar el patrimoni cultural immaterial, aquestes són clarament insuficients (Marí, 2006, pàg. 63-72).
Caldria disposar d’instruments al marge dels estats que integren les Nacions Unides per tal de preservar els drets culturals en igualtat de condicions.
En el cas concret de Catalunya, la diversitat migratòria se superposa a una societat que té una comunitat lingüística i cultural diferenciada del marc estatal i no disposa d’un reconeixement institucional igualitari. No és, a diferència d’altres nacions, una comunitat receptora homogènia en termes lingüístics, culturals i nacionals i això comporta una major complexitat. Les polítiques adreçades a la diversitat lingüística han de valorar la realitat nacional diferenciada de la societat receptora. També han d’integrar i reconèixer la diversitat cultural com un fet enriquidor per a la societat i lluitar contra les desigualtats que s’hi poden associar. L’educació esdevé així un puntal fonamental en aquest procés d’afirmació dels drets nacionals, d’integració i de respecte a les comunitats nouvingudes (Marí, 2006, pàg. 23-82).
A Catalunya, el 1983, s’endegà el primer programa d’immersió lingüística en català. La immersió lingüística per a l’aprenentatge de llengües s’ha implementat en diferents àmbits i situacions. Concretament, en el cas de Catalunya, l’objectiu és aconseguir que tots els membres de la comunitat dominin les dues llengües que hi són presents en la societat: la llengua minoritzada, el català, que després de dècades de prohibició es trobava en situació de dificultat per a mantenir-se en el seu territori, i la llengua dominant, el castellà. La recuperació de la llengua pròpia de la nació aconsegueix conservar la funció d’identitat nacional, d’integració i de cohesió social (Arenas; Muset, 2008, pàg. 23-35).
El bilingüisme i el multilingüisme, segons els coneixements pedagògics actuals, són un avantatge per als individus. D’una banda, l’adquisició de la llengua d’un país és el primer pas per a la integració cultural dels immigrants i d’altra banda, l’adquisició precoç de diferents llengües acceleraria el desenvolupament mental, proporcionant avantatges personals i acadèmics als parlants (Siguan, 1998, pàg. 27-30).
En el cas de la població d’immigrants, l’aprenentatge d’altres llengües no hauria de representar una amenaça per mantenir la llengua materna. Caldria posar en marxa, en la mesura del possible, mecanismes per a conservar aquesta riquesa cultural i lingüística.
3.Conclusions
En contra dels que pensen que la unificació lingüística dels estats i de la humanitat és la gran fita, hem exposat diferents arguments que contradiuen la imposició d’una llengua única. Més enllà del valor patrimonial de les llengües, de la font de coneixement històric i científic que contenen, de la cosmovisió única de cadascuna d’elles i del gran valor com a signe d’identitat dels pobles, hi ha el dret de qualsevol comunitat a preservar la seva llengua. Cal tenir present també, per a aquells que veuen en el multilingüisme de la societat una font de conflicte i una amenaça per a la llengua estatal, que el problema principal rau en la no acceptació de la diferència. L’educació és un dels elements fonamentals amb què compta la societat per mantenir viva i transmetre la llengua pròpia. Pot afavorir també la integració de les diferents comunitats i el multilingüisme com a font de riquesa i element pacificador dels pobles.
4. Fonts d’informació.
Bibliografia
Arenas, Joaquim; Muset, Margarida (2008).
La immersió lingüística. A Catalunya, un projecte compartit. Vic: Eumo Editorial.
Comelles, Pere (2006).
Contra l’imperialisme lingüístic: a favor de la linguodiversitat. Barcelona: La Campana.
King, Linda (coord.) (2003).
La Educació en un mundo plurilingüe. París: UNESCO.
Marí, Isidor (2006).
Mundialització, interculturalitat i multilingüisme. Palma: Muntaner.
Vila, Ignasi (coord.); Siguan, Miquel (1998).
Bilingüisme i educació. Barcelona: Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya / Proa.
Vila, Ignasi; Siqués Carina; Roig, Teresa (2006).
Llengua, escola i immigració: un debat obert. Barcelona: Graó.
Fonts d’informació en línia
Pla Boix, Anna M. (2010).
La protecció del plurilingüisme a nivel estatal: Espanya i el model helvètic en l’escenari del dret comparat. REAF, núm. 10, abril 2010, p. 162-206.
http://www10.gencat.cat/drep/binaris/_reaf10_Pla_tcm112-124446.pdf
*Treball de l'assignatura de Llengua, cultura i societat del Grau d'Humanitats a la UOC.*
.jpg)
