On tenim la lluna ara? i el sol!

dissabte, 25 octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 5 - CAMPECHE - PALENQUE AMB YAXCHILAN I BONAMPAK - CHIAPAS



RUTA MAIA 2014 - 5

Dilluns 28 de juliol

Avui ens despertem a Campeche amb tranquil·litat, seran puntualment les onze del matí quan surti el nostre ADO que ens ha de dur fins Palenque. Una altra cosa és que el trajecte es faci etern per arribar a Palenque, on ens allotgem abans de les set de la tarda a un hotel als afores de al ciutat.

Campeche

Per fer passar l'estona ens fem alguna fotografia graciosa, el camí es fa llarg avui. Anem direcció Ciudad del Carmen, però arribant a Champoton ens desviem capa Escarcega, on dinem poc abans de les tres del migdia, és un àpat ràpid, que encara falta tros. 



Després de pasar per la ciutat de Emiliano Zapata, arribem a l'hotel de Palenque a dos quarts de set de la tarda, amb el temps just per encarregar l'excursió per demà, ja que no la vàrem contractar d'origen a Barcelona.

No arribem a entrar a la ciutat de Palenque, on ens ha deixat l'ADO, però agafem un taxi per anar a l'hotel i després ens hi quedem a fer un bany i a sopar, estem a uns dos quilometres del centre i podríem haver fet un passeig, però estàvem rebentats i la piscina feia bona pinta i també que el sol començava a anar de baixa i els núvols que s'anaven creant no ens animaven gaire.

L'hotel Nunutun és un seguit de petites construccions dins d'una selva controlada, a tocar de la selva salvatge, és a dir, un udolador ens farà companyia tota l'estada, encantador i inoblidable!


Dimarts 29 de juliol avui toca Yaxchilan i Bonampak (Mireu el mapa)


Detall del restaurant de carretera
Avui ens despertem d'hora, el sol encara no ha sortit i ja estem a la recepció esperant el transport que ens ha de dur de passeig a unes restes arqueològiques molt interessants. El dia promet. Sortim a dos quarts de set en una miniban amb poca gent, la majoria mexicans: ja ens agrada. La boira ens acompanya els primers revolts.

La boira matinera ens acompanya
Parem a uns seixanta quilòmetres per esmorzar en un restaurant de carretera. El sol comença a dominar, però encara hi ha núvols baixos.
Restaurante Yax Lum

Arribem al riu Usumacinta, on ens hem d'embarcar per anar fins les restes de Yaxchilan, 

canoes al riu per embarcar-hi.


la màgia de l'Usumacinta, a la dreta Guatemala

Usumacinta, a l'esquerra Mèxic

Perfils llegendaris

i aquí tinc el dilema de quantes fotos puc posar en aquesta entrada. El lloc és encantador, i encantat, quan travessem la porta de l'inframón, caminem per un seguit de passadissos que cal transitar per entrar a la ciutat, per tornar a la llum del sol i realment sembla que entrem en un altre món.
Antic moll duaner de Yaxchilan
Yaxchilan era un port de mercaderies, un centre important del món Maia, una frontera on hi havia una duana, calia pagar si volies travessar aquest punt del riu, un punt ara isolat del món, de la selva.

Actuals habitants dels corredors de l'inframón

Antiga esplanada on es reunia la gent de la ciutat.
En sortir del corredor de l'inframón tornem a la llum a un jardí de llum, deixem enrere la porta dels passadissos foscs. Ens endinsem en un indret espectacular i aturat en el temps. Em recorda el primer cop que vaig estar a Tikal, però al mateix temps, és infinitament diferent.

Portes d'eixida dels corredors de l'inframón.

Ens aturem en un temps sense mesura on la selva ha fet seus els dominis dels maies antics.


Joc de pilota de Yaxchilan
La piràmide central de Yaxchilan, molt relliscosa.
L'estat de conservació de Yaxchilan està molt aturat i enfilar-se a les seves parts més elevades comporta un cert risc, però sols cal tenir cura on poses els peus.
La ceiba centenària, més de tres-cents anys.
Aquestes son algunes fotos de les més de cent fotografies fetes avui.

Detall del tribut de sang d'un poderós per demostrar la seva voluntat de ser  fill dels déus.
Estem a la frontera amb Guatemala, a cada costat del riu un estat diferent, una frontera actual i natural. Ara sols ha calgut pagar la barca per anar a les ruïnes, travessant el riu, i el cert és que el riu ens captiva. Diu el guia de la canoa que hi ha cocodrils, però que fins hores d'ara mai no els han atacat, avui tampoc ho faran. 

I ara anem a Bonampak, però primer dinem en un restaurant a tocar mateix de l'embarcador de les canoes, un dinar de subsistència prou acurat. 
La gran escalinata de Bonampak
Antigament s'arribava fins Bonampak sols en avió, ens ho comenta el noi quan travessem una clariana en mig de la selva que no sembla gaire natural, era el camp d'aterratge, calia tenir valor o ser un gran amant de l'arqueologia per aterrar en aquell indret. 

Pujant per veure els temples pintats.
Bonampak és un recinte petit, però molt interessant, en plena selva Lacandona, un xicot autòcton ens acompanya a veure les pintures descobertes a mitjans segle XX. Ens cal deixar el vehicle que ens duia ja que no deixen passar turistes en vehicles particulars i sols entren vehicles conduits per Lacandons, és un trajecte curt que es remata amb un passeig a peu per un camí que havia estat una calçada Maia, i degut a les pluges, l'hem de caminar fora de l'antiga via, ja que les pedres rellisquen molt.

















No tinc paraules per descriure l'interior dels tres templets i les imatges pintades amb colors càlids on se descriu la nissaga d'un governador i també la captura d'un guerrer enemic. Músics i guerrers, personatges de llinatge noble i servents, astrònoms i defensors de la ciència Maia. Un altre dia us explicaré els motius que ara es donen a la caiguda de l'imperi.



















De moment gaudiu les imatges.

Aquí fan els seus treballs els arqueòlegs, aprofitant els edificis antics.
Amb els ulls plens d'imatges extraordinàries, per un dia tan magnífic que ens ha fet i les coses que hem viscut, tornem pletòrics cap a l'hotel de Palenque, demà tenim una nova experiència, més concorreguda que avui, que hem fet les dues visites gairebé en família, tal com ens agrada. 

Diluvi o pluja tropical.
Quan arribem a l'hotel de Palenque, ens va del canto d'un euro que no ens cau un xàfec impressionant a sobre, just en entrar en el corredor de la nostra habitació. Ja arribant començaven a caure les primeres gotes, pels camins que ens duien de recepció fins les habitacions plovisquejava. Hem tingut sort. 

Ha plogut una bona hora que hem aprofitat per fer neteja de les motxilles i de nosaltres mateixos, no sense observar si alguna aranya s'havia col·lat per algun lloc, ahir en arribar ens havien visitat un parell de dimensions a les que no tenim costum de veure per casa nostra.

El finestral de la nostra habitació, al fons la piscina.
Sopem en el restaurant de l'hotel i torna a ploure un altre cop, llamps i trons veient passar el riu al costat del restaurant. Preciós. 

El riu de matinada, la fotografia és de demà matí tot esmorzant, així dona gust!
Demà les restes arqueològiques de Palenque i més coses, no deixeu de visitar-nos!


Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran.

Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014

Ferran d'Armengol i família
Terrassa, Octubre 2014





divendres, 17 octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 4 - DE MÈRIDA A CAMPECHE I EDZNÀ DE NIT

RUTA MAIA 2014 - 4


Ahir vàrem anar a dormir tard, entre refer motxilles i vigilar de no deixar-nos res en aquest grandiós apartament, ens fiquem al llit passada la mitja nit.
Monument a la Pàtria (Mèrida)
A dos quarts de nou hem d'estar a l'estació de transport per carretera de Mèrida, hem d'agafar un bus de la companyia estatal ADO, busos de primera classe on viatgen turistes i nacionals i on el control d'accés és notable, tenen totes les places numerades i cal fer la reserva amb antelació si no vols quedar-te sense seient.


En l'interior del bus del ADO, ells en diuen Adeó.
Hi ha altres companyies, però dels busos de gran recorregut, aquests semblen els millors i per a nosaltres el preu és assequible. Marxem de Mèrida on hi hem estat tres nits, ara fem via fins a Campeche, que sols serà una parada en el camí, hi estarem poc més d'un dia, si els busos segueixen els horaris establerts, cosa poc comuna per aquí..
La façana d'entrada a l'Hotel Francis Drake, amb els seus tons pastel.
Ens va caldre esperar una estona per que ens donessin l'habitació, cosa que vàrem aprofitar per sortir a fer les primeres fotografies dels carrers pintats del centre històric, on també hi estan reconstruint les Murades.

Arribem a Campeche.


Un balcó típic de la Ciutat
Hem arribat a la ciutat de Campeche abans del dinar, horari més o menys previst, posem que sols una hora de retard però abans del migdia. 

Cantonada de l'Hotel Drake


















La ciutat és Patrimoni de la Humanitat i per això han pogut arreglar-la, pintar tots els carrers de diversos colors, i no vull cansar-vos amb mil fotografies dels milers de façanes pintades de milers de colors diferents, bé, tenen per llei una paleta curta, i tot en tons pastel, però viatjar per aquesta part del món, i no fer una parada a Campeche seria un greu error.

El malecon de Campeche
A Campeche ara les coses s'estan fent bé, però en un passat no gaire llunyà no havia rutllat igual. Hi ha una riera al nord de la ciutat que fins avançat el segle XX es va fer servir d'abocador de tot tipus de deixalles, orgàniques o no. Els seus residus a l'aire lliure varen empobrir l'aire dels voltants i el pitjor va ser la porqueria llençada a l'aigua del golf que ha hipotecat el futur d'unes platges impossibles ara mateix. El fons marí està empobrit, gairebé mort, on no és possible realitzar amb garanties el bany i on hi haurien de ser les platges tenen el malecon. Podria ser un lloc encara més meravellós que donaria un toc més peculiar a la ciutat.

Hi ha moltes esglésies a la Ciutat. Aquesta és San Roman.

Fem una volta amb un dels trenets que surten de la Plaça Mayor i ens porta a visitar la costa i les moltes esglésies que hi ha a la ciutat. Gaudim de l'espectacle de la diversitat de colors que omplen el carrers de la vila històrica. I escoltem les moltes llegendes que ens parlen d'una gent molt donada a explicar faules, diuen ells que la gent de Campeche són diferents a la resta dels seus veïns i la veritat és que ho sembla.

Catedral de Campeche
Hem dinat en una marisqueria a tocar de la Plaça de la Catedral, sota de la murada que estan reconstruint, hauríeu d'escoltar el guia del trenet com malparlava del governador que les va fer enderrocar, però també posava la boca petita en no parlar de la riera abocador a l'aire lliure.

Algun dels carrers estava tancat als vehicles de rodes
Si mireu la foto anterior veureu com aprofiten els carrers per posar-hi bars, i en aquest cas, també ho aprofitaven per a fer una exposició d'una artista plàstic local, fixeu-vos en l'escultura. I si mireu al fons, es pot veure la murada ens obres de reconstrucció.

Havent descansat després del dinar, hem contractat una visita a les restes de Edznà, on al vespre fan un espectacle de llum i colors. És el taxista que ens porta a nosaltres i a uns nois mexicans, qui ens explica el desastre de la riera pútrida. L'home fa una cursa solitària per les carreteres de l'interior i que ens han de dur fins a Edznà, on hi arribem amb un fil de llum. Durant poc més d'una hora una veu espectral ens parla de les llegendes atribuïdes a aquest emplaçament, també ens parla de l'inframon i dels mites maies.


No podem tornar molt tard, o els mosquits se'ns menjaran de viu en viu.
La gran piràmide d'Edzna

Tampoc caldria ara fer una extensa visualització d'imatges d'Edznà, espero que amb aquestes us en feu una idea més general.

I ja és negra nit quan tornem cap a la ciutat, està a setanta quilòmetres de les restes maies, i el xofer, que ara parla menys, vola per sobre de l'asfalt.

La noia que vigila el mar a Campeche, una de les moltes llegendes de la Ciutat.
Arribem tard, són mes de les deu i no tenim gana per anar a sopar i demà cal matinar per agafar el bus que ens ha de dur fins a Palenque. A la mateixa habitació ens mengem alguna cosa que duem pel camí, com fruita i galetes, i ens n'anem a dormir abans de mitja nit, el dia ha estat molt interessant! 

Carrer on dóna la nostra habitació de l'hotel.

Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran, menys la que ens deixem fer :-)

Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014

Ferran d'Armengol i família
Terrassa, Octubre 2014




diumenge, 12 octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 3 - UXMAL i KABAH - LA PIRÀMIDE DEL MAG i PASSEIG PER MÈRIDA

RUTA MAIA 2014 - 3




Avui veurem les primeres ruïnes en condicions, amb poca gent i amb tranquil·litat, la temperatura de bon matí ja és alta i la previsió ens promet que suarem, però cap problema. Ens passen a recollir a les nou i poc en una miniban on sols hi anem deu persones, però en ser els últims anem una mica separats, cap problema.

Parada de diaris a Mèrida
Sortir de Mèrida és un passeig i en els semàfors tens temps de fer alguna foto, com aquesta parada de premsa ja tocant als afores de la ciutat. En vaig fer més tot sortint, algunes que millor no penjo per evitar conflictes amb l'ordre establert i vigilant del país, però avui hi ha moltes fotos, així que... comencem!

La piràmide del Mag pel darrere

Detalls de Quetzaltcóalt o Kukulkan

El pati dels Ocells



El pati dels ocells du aquest nom pels gravats que hi ha sobre d'algunes de les portes als recintes que volten la plaça, una mica més menut el pati que el de les monges.

Detalls de la serp emplomada. 
La piràmide del Mag des del pati dels ocells.



Vista així la Piràmide del Mag no sé si és prou impressionant, però en directe i amb la calor que hi feia, i aquell cel tropical tan blau i brillant, la pau que s'hi respirava, què us he de dir? Que els colors de la foto mai reflectiran la realitat del moment.

Quadrat de les Monges
A la foto següent del Quadrat de les Monges he tret al grupet de persones de la foto anterior que s'han estat mitja hora per fer-se una foto ells, i jo, cansat d'esperar a veure si marxaven vaig pensar que en arribar a casa els eliminaria amb els retocs, i així ho he fet, es nota una mica, però si no ho saps...

El palau del quadrat de les monges, els espanyols eren originals canviant el nom de les coses.

Una localització genial.

Les amigues iguanes al pati de les monges amb el Roger

Joc de la Pilota, al fons en el centre esquerre, més o menys, l'entrada al pati de les monges

L'ascens al Colomer, o el Palomar

Un descans a la pujada, bon ritme nois!

Dalt del Colomer, fotografiats per un canadenc simpàtic.

En viu impressiona veure aquesta piràmide sorgint entre els arbres.

Vistes del parc arqueològic des del Colomer.

El Mag sobre sortint a la jungla

Casa del Governador

Calia deixar en algun moment Uxmal, i arriba l'hora d'anar fins a Kabah, un immens parc de no sé quants quilòmetres quadrats que sols tenen desenterrat un 3% i que està a uns divuit quilòmetres de Uxmal per un camí en mig de la jungla actual i que abans havia estat pavimentat, en un sistema similar al dels romans, però diferent, ja que els maies els camins els tenien limitats per murs de petita alçada tot el trajecte, com no tenien la roda per a fer transports, no els calia fer entrades al camí, simplement saltaven els petits murs i a caminar!


A l'altre costat de la carretera on ens va deixar el xofer (manejador), es poden observar altes muntanyes de selva que no són altre cosa que piràmides per desbrossar.  

Restes d'una piràmide encara per netejar a la zona de Kabah


Sota l'ombra d'un fruiter a l'esplanada d'entrada a Kabah



Figures arrenglerades i exposades pel terra
Kabah està en fase de recuperació (de fet, com totes les zones arqueològiques) i encara hi ha un munt de figures exposades pel terra esperant ser col·locades en alguna de les parets que s'estan restaurant, però certament veure fileres de peces arrenglerades en el terra tenia la seva gràcia visual, tot i que serà millor veure-les on toca el dia que hi arribin, que els diners no són molts i les excavacions centenars per tot el territori.

Vistes d'un palau en restauració.

Figures a l'entrada del palauet

Detalls d'una de les figures


Hem passat molta calor, superant de llarg els trenta graus, llàstima, però no vaig anotar la temperatura que marcava el termòmetre de la caseta d'entrada, si la memòria no m'enganya diria que eren 38º.

Així queden les restes arqueològiques després de desbrossar la selva.






























I després, en sortir de Kabah, conscients que encara podríem visitar un parell més de zones arqueològiques dels voltants i que segur que donarien per a moltes més imatges, ens toca anar a dinar.

Natura exuberant 
Dinem passades les dues en un lloc de camí, no és cap cosa de l'altre món, és més aviat d'aquest mateix, però els que porten el negoci hi posen la simpatia i ofici necessaris per fer agradable el moment.

En arribar a l'hotel ens fem una piscina per apaivagar les calors del dia, són al voltant de les quatre i no convida gaire a sortir ara mateix, així que deixem per a una mica més tard el passeig de Montejo i els carrerons de Mèrida.

pooltime a l'hotel
Quan el sol ha deixat de fer mal hem sortit a estirar les cames una mica més, per si el dia no havia estat prou passejat. Mèrida és encantadora però molt cosmopolita, és gran i sorollosa, però té un passeig colonial, que jo recordava més colonial encara. Ara hi ha edificis més moderns on diria que han tirat cases antigues, però se'n conserven encara moltes que ja no estan habitades per famílies, i que les ocupen ambaixades i diferents empreses.

El carruatge que ens ha dut de passeig.
Hem agafat un carruatge per fer el recorregut del Passeig Montejo i en el monument a la pàtria hem fet una parada per observar-lo en deteniment, hi ha més imatges, però si en voleu una de menys detall aquí la veureu pel davant i aquí per darrere.

Rómulo Rozo, l'escultor colombià, l'any 1956 va realitzar el Monument a la Pàtria. Aquest és un detall del gran monument.








Una porta d'un carrer de Mèrida
Amb el sol llepant l'horitzó ens retirem cap a un restaurant que ens recomana la nostra agència i aquest cop sí que l'encertem, està en aquesta adreça del carrer 55 una mica amagat. Tot i que el carruatge ens va deixar davant del restaurant, no el vàrem veure ja que està dins d'una plaça petita. En el primer cop d'ull ens pensàvem que era un bar normalet, però desfets de l'error i un cop dins, o a la terrassa si hauríem volgut però amenaçava aigua, l'ambient era tranquil amb una decoració força original i on el menjar era deliciós, ben preparat i donant un nivell que l'altre restaurant molt conegut que tenen a tocar no sap donar igual.

I això és tot per avui, demà baixem a Campeche, ciutat dels mil colors en els carrers i les cases.


Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran, menys la que ens deixem fer :-)
Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014

Ferran d'Armengol i família
Terrassa, Octubre 2014

Terrassa.net