On tenim la lluna ara? i el sol!

divendres, 17 octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 4 - DE MÈRIDA A CAMPECHE I EDZNÀ DE NIT

RUTA MAIA 2014 - 4


Ahir vàrem anar a dormir tard, entre refer motxilles i vigilar de no deixar-nos res en aquest grandiós apartament, ens fiquem al llit passada la mitja nit.
Monument a la Pàtria (Mèrida)
A dos quarts de nou hem d'estar a l'estació de transport per carretera de Mèrida, hem d'agafar un bus de la companyia estatal ADO, busos de primera classe on viatgen turistes i nacionals i on el control d'accés és notable, tenen totes les places numerades i cal fer la reserva amb antelació si no vols quedar-te sense seient.


En l'interior del bus del ADO, ells en diuen Adeó.
Hi ha altres companyies, però dels busos de gran recorregut, aquests semblen els millors i per a nosaltres el preu és assequible. Marxem de Mèrida on hi hem estat tres nits, ara fem via fins a Campeche, que sols serà una parada en el camí, hi estarem poc més d'un dia, si els busos segueixen els horaris establerts, cosa poc comuna per aquí..
La façana d'entrada a l'Hotel Francis Drake, amb els seus tons pastel.
Ens va caldre esperar una estona per que ens donessin l'habitació, cosa que vàrem aprofitar per sortir a fer les primeres fotografies dels carrers pintats del centre històric, on també hi estan reconstruint les Murades.

Arribem a Campeche.


Un balcó típic de la Ciutat
Hem arribat a la ciutat de Campeche abans del dinar, horari més o menys previst, posem que sols una hora de retard però abans del migdia. 

Cantonada de l'Hotel Drake


















La ciutat és Patrimoni de la Humanitat i per això han pogut arreglar-la, pintar tots els carrers de diversos colors, i no vull cansar-vos amb mil fotografies dels milers de façanes pintades de milers de colors diferents, bé, tenen per llei una paleta curta, i tot en tons pastel, però viatjar per aquesta part del món, i no fer una parada a Campeche seria un greu error.

El malecon de Campeche
A Campeche ara les coses s'estan fent bé, però en un passat no gaire llunyà no havia rutllat igual. Hi ha una riera al nord de la ciutat que fins avançat el segle XX es va fer servir d'abocador de tot tipus de deixalles, orgàniques o no. Els seus residus a l'aire lliure varen empobrir l'aire dels voltants i el pitjor va ser la porqueria llençada a l'aigua del golf que ha hipotecat el futur d'unes platges impossibles ara mateix. El fons marí està empobrit, gairebé mort, on no és possible realitzar amb garanties el bany i on hi haurien de ser les platges tenen el malecon. Podria ser un lloc encara més meravellós que donaria un toc més peculiar a la ciutat.

Hi ha moltes esglésies a la Ciutat. Aquesta és San Roman.

Fem una volta amb un dels trenets que surten de la Plaça Mayor i ens porta a visitar la costa i les moltes esglésies que hi ha a la ciutat. Gaudim de l'espectacle de la diversitat de colors que omplen el carrers de la vila històrica. I escoltem les moltes llegendes que ens parlen d'una gent molt donada a explicar faules, diuen ells que la gent de Campeche són diferents a la resta dels seus veïns i la veritat és que ho sembla.

Catedral de Campeche
Hem dinat en una marisqueria a tocar de la Plaça de la Catedral, sota de la murada que estan reconstruint, hauríeu d'escoltar el guia del trenet com malparlava del governador que les va fer enderrocar, però també posava la boca petita en no parlar de la riera abocador a l'aire lliure.

Algun dels carrers estava tancat als vehicles de rodes
Si mireu la foto anterior veureu com aprofiten els carrers per posar-hi bars, i en aquest cas, també ho aprofitaven per a fer una exposició d'una artista plàstic local, fixeu-vos en l'escultura. I si mireu al fons, es pot veure la murada ens obres de reconstrucció.

Havent descansat després del dinar, hem contractat una visita a les restes de Edznà, on al vespre fan un espectacle de llum i colors. És el taxista que ens porta a nosaltres i a uns nois mexicans, qui ens explica el desastre de la riera pútrida. L'home fa una cursa solitària per les carreteres de l'interior i que ens han de dur fins a Edznà, on hi arribem amb un fil de llum. Durant poc més d'una hora una veu espectral ens parla de les llegendes atribuïdes a aquest emplaçament, també ens parla de l'inframon i dels mites maies.


No podem tornar molt tard, o els mosquits se'ns menjaran de viu en viu.
La gran piràmide d'Edzna

Tampoc caldria ara fer una extensa visualització d'imatges d'Edznà, espero que amb aquestes us en feu una idea més general.

I ja és negra nit quan tornem cap a la ciutat, està a setanta quilòmetres de les restes maies, i el xofer, que ara parla menys, vola per sobre de l'asfalt.

La noia que vigila el mar a Campeche, una de les moltes llegendes de la Ciutat.
Arribem tard, són mes de les deu i no tenim gana per anar a sopar i demà cal matinar per agafar el bus que ens ha de dur fins a Palenque. A la mateixa habitació ens mengem alguna cosa que duem pel camí, com fruita i galetes, i ens n'anem a dormir abans de mitja nit, el dia ha estat molt interessant! 

Carrer on dóna la nostra habitació de l'hotel.

Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran, menys la que ens deixem fer :-)

Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014

Ferran d'Armengol i família
Terrassa, Octubre 2014




diumenge, 12 octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 3 - UXMAL i KABAH - LA PIRÀMIDE DEL MAG i PASSEIG PER MÈRIDA

RUTA MAIA 2014 - 3




Avui veurem les primeres ruïnes en condicions, amb poca gent i amb tranquil·litat, la temperatura de bon matí ja és alta i la previsió ens promet que suarem, però cap problema. Ens passen a recollir a les nou i poc en una miniban on sols hi anem deu persones, però en ser els últims anem una mica separats, cap problema.

Parada de diaris a Mèrida
Sortir de Mèrida és un passeig i en els semàfors tens temps de fer alguna foto, com aquesta parada de premsa ja tocant als afores de la ciutat. En vaig fer més tot sortint, algunes que millor no penjo per evitar conflictes amb l'ordre establert i vigilant del país, però avui hi ha moltes fotos, així que... comencem!

La piràmide del Mag pel darrere

Detalls de Quetzaltcóalt o Kukulkan

El pati dels Ocells



El pati dels ocells du aquest nom pels gravats que hi ha sobre d'algunes de les portes als recintes que volten la plaça, una mica més menut el pati que el de les monges.

Detalls de la serp emplomada. 
La piràmide del Mag des del pati dels ocells.



Vista així la Piràmide del Mag no sé si és prou impressionant, però en directe i amb la calor que hi feia, i aquell cel tropical tan blau i brillant, la pau que s'hi respirava, què us he de dir? Que els colors de la foto mai reflectiran la realitat del moment.

Quadrat de les Monges
A la foto següent del Quadrat de les Monges he tret al grupet de persones de la foto anterior que s'han estat mitja hora per fer-se una foto ells, i jo, cansat d'esperar a veure si marxaven vaig pensar que en arribar a casa els eliminaria amb els retocs, i així ho he fet, es nota una mica, però si no ho saps...

El palau del quadrat de les monges, els espanyols eren originals canviant el nom de les coses.

Una localització genial.

Les amigues iguanes al pati de les monges amb el Roger

Joc de la Pilota, al fons en el centre esquerre, més o menys, l'entrada al pati de les monges

L'ascens al Colomer, o el Palomar

Un descans a la pujada, bon ritme nois!

Dalt del Colomer, fotografiats per un canadenc simpàtic.

En viu impressiona veure aquesta piràmide sorgint entre els arbres.

Vistes del parc arqueològic des del Colomer.

El Mag sobre sortint a la jungla

Casa del Governador

Calia deixar en algun moment Uxmal, i arriba l'hora d'anar fins a Kabah, un immens parc de no sé quants quilòmetres quadrats que sols tenen desenterrat un 3% i que està a uns divuit quilòmetres de Uxmal per un camí en mig de la jungla actual i que abans havia estat pavimentat, en un sistema similar al dels romans, però diferent, ja que els maies els camins els tenien limitats per murs de petita alçada tot el trajecte, com no tenien la roda per a fer transports, no els calia fer entrades al camí, simplement saltaven els petits murs i a caminar!


A l'altre costat de la carretera on ens va deixar el xofer (manejador), es poden observar altes muntanyes de selva que no són altre cosa que piràmides per desbrossar.  

Restes d'una piràmide encara per netejar a la zona de Kabah


Sota l'ombra d'un fruiter a l'esplanada d'entrada a Kabah



Figures arrenglerades i exposades pel terra
Kabah està en fase de recuperació (de fet, com totes les zones arqueològiques) i encara hi ha un munt de figures exposades pel terra esperant ser col·locades en alguna de les parets que s'estan restaurant, però certament veure fileres de peces arrenglerades en el terra tenia la seva gràcia visual, tot i que serà millor veure-les on toca el dia que hi arribin, que els diners no són molts i les excavacions centenars per tot el territori.

Vistes d'un palau en restauració.

Figures a l'entrada del palauet

Detalls d'una de les figures


Hem passat molta calor, superant de llarg els trenta graus, llàstima, però no vaig anotar la temperatura que marcava el termòmetre de la caseta d'entrada, si la memòria no m'enganya diria que eren 38º.

Així queden les restes arqueològiques després de desbrossar la selva.






























I després, en sortir de Kabah, conscients que encara podríem visitar un parell més de zones arqueològiques dels voltants i que segur que donarien per a moltes més imatges, ens toca anar a dinar.

Natura exuberant 
Dinem passades les dues en un lloc de camí, no és cap cosa de l'altre món, és més aviat d'aquest mateix, però els que porten el negoci hi posen la simpatia i ofici necessaris per fer agradable el moment.

En arribar a l'hotel ens fem una piscina per apaivagar les calors del dia, són al voltant de les quatre i no convida gaire a sortir ara mateix, així que deixem per a una mica més tard el passeig de Montejo i els carrerons de Mèrida.

pooltime a l'hotel
Quan el sol ha deixat de fer mal hem sortit a estirar les cames una mica més, per si el dia no havia estat prou passejat. Mèrida és encantadora però molt cosmopolita, és gran i sorollosa, però té un passeig colonial, que jo recordava més colonial encara. Ara hi ha edificis més moderns on diria que han tirat cases antigues, però se'n conserven encara moltes que ja no estan habitades per famílies, i que les ocupen ambaixades i diferents empreses.

El carruatge que ens ha dut de passeig.
Hem agafat un carruatge per fer el recorregut del Passeig Montejo i en el monument a la pàtria hem fet una parada per observar-lo en deteniment, hi ha més imatges, però si en voleu una de menys detall aquí la veureu pel davant i aquí per darrere.

Rómulo Rozo, l'escultor colombià, l'any 1956 va realitzar el Monument a la Pàtria. Aquest és un detall del gran monument.








Una porta d'un carrer de Mèrida
Amb el sol llepant l'horitzó ens retirem cap a un restaurant que ens recomana la nostra agència i aquest cop sí que l'encertem, està en aquesta adreça del carrer 55 una mica amagat. Tot i que el carruatge ens va deixar davant del restaurant, no el vàrem veure ja que està dins d'una plaça petita. En el primer cop d'ull ens pensàvem que era un bar normalet, però desfets de l'error i un cop dins, o a la terrassa si hauríem volgut però amenaçava aigua, l'ambient era tranquil amb una decoració força original i on el menjar era deliciós, ben preparat i donant un nivell que l'altre restaurant molt conegut que tenen a tocar no sap donar igual.

I això és tot per avui, demà baixem a Campeche, ciutat dels mil colors en els carrers i les cases.


Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran, menys la que ens deixem fer :-)
Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014

Ferran d'Armengol i família
Terrassa, Octubre 2014

diumenge, 5 octubre de 2014

RUTA MAIA 2014 - 2 - MÈRIDA HISENDA SOTUTA DE PEON I EL SEU POU (TS'ONO'OT)

RUTA MAIA 2014 - 2



Per sort, o per bona previsió del contacte a Mèxic de la nostra agència de Barcelona, a Mèrida ens trobem un Hotel genial, "Hotel Marionetas", en el carrer 49 amb la 62. És un estudi amb cuina i dues habitacions molt àmplies, tot un apartament que ens refà del mal dia passat en la visita de Txitxen Itzà i rodalies. Mèrida ens re-congratula amb els mediadors i ens dóna fe que les coses aniran a millor.
Gerro a Sotuta de Peón, corredor de ponent.
Com arribem cap a les set del vespre, poca cosa podem fer. Mentre el dia declina a fosc, entrem a la Casa del Gobierno, on hi ha un mural de les tres edats del poble de Guatemala pintat a les escales que ens pugen al primer pis i on també hi ha la cambra de les cares, on es pot seguir una mica la història de la independència de Guatemala. De fet, la plaça on estem és la de la Independència, però tothom li diu la Plaça Grande. Finalment el dia ha declinat a negre nit i sols ens queda anar a sopar, trobem un lloc en el carrer 62, entre la 57 i la 55. Entrem en una mena de museu amb un pati interior on hi ha exposades restes de ceràmica maia i altres restes que no m'estranyaria que foren trobades en alguna remodelació del local. El restaurant malgrat era encantador, estava una mica abandonat... però era la nostra primera jornada completa a Mèxic sense viatges transoceànics, i ja era de nit. En el pati estàvem a la llum de les veles, i el sopar va ser magnífic, molt cassola. Si aneu a aquest enllaç del google maps (ara mapsengine on no es poden veure imatges a peu de carrer sols a vista d'ocell.) veureu on està el restaurant.


Ajuntament de Mèrida, carrer 62 a la Plaza Grande
A l'endemà tenim previst anar a una "Hacienda" de nom "Sotuta de Peón" i banyar-nos en un pou (ts'ono'ot que traduït seria "caverna d'aigua"). El punt de trobada és just enfront de l'ajuntament a la Plaza Grande, allí fem conversa amb una noia mexicana, però que viu a San Francisco on fa de mestre de castellà per a no Hispano parlants, i que també s'està esperant que la passin a recollir. Sembla que les coses es comencen a posar millor, no ens cal esperar gaire malgrat la mitja hora llarga que ens hi estem, però en mode conversa el pas del temps és diferent.


Corredor principal de la Hisenda
A la Hisenda de Sotuta es treballava el Henequén, dit l'or verd del Iucatan. L'Hisenda estava abandonada però l'han restaurada per al turisme. Dels centenars d'hisendes que varen poblar el Iucatan, sols unes quantes estan recuperades, tant pel turisme interior del país, com per als visitants de la resta del món, i és una visita que paga la pena de fer. 


Aparador on es mostra la planta del Henequén i els seu destí per fer milers d'objectes, des de cordes fins a cistells o penjolls.
El guia local ens fa un recorregut per les instal·lacions on vivia el senyor de les terres, que de fet sols hi anava de tant en tant, ell vivia a la ciutat, fos Mèrida, Valladolid , o en altres punts de la península. De fet, sols hi ha una habitació amb un llit de matrimoni. Fixant-nos en les parets, a suggeriment del guia, es podien veure els llocs on s'enganxaven les hamaques per a la resta de la família, quan l'hisendat es decidia a portar-la, però quan hi anava sol, treia les hamaques i no dormia sol tampoc, això segons el guia, que ja podria ser. Les hamaques també estaven fetes amb la fibra de l'henequén. 


Operari cardant els filaments extrets de la planta de l'henequén.



Operari treballant l'henequén
Col·locant les fulles a la màquina per estriar els filaments.


Si algun dia puc, penjaré uns vídeos que vaig fer de com es treballa la planta i s'extreu els filaments amb què es fabriquen les cordes que en resulten, i amb les que també es poden fer cistells, plats, penjolls i diversos estris que ara s'ofereixen al turisme, com el de la foto de sota.

Objectes creats arran dels filaments de l'henequén
Un cop ja feta la visita a la factoria ens varen fer pujar a uns carruatges molt curiosos, una mena de vagons de tren que anaven per sobre de rails, però tirats per mules i no per una màquina de vapor ni res de similar. Aquí a sota unes imatges dels vagons.







Al final, gairebé, del trajecte, ens fan visitar un antic operari, l'Antonio, un home que diuen sols sap parlar la llengua dels maies, i diu el guia que ens farà de traductor, però diu també que l'home és molt sorrut i s'enfada quan el sent traduir les seves paraules. Com podeu veure a les fotos de sota, l'Antonio és un vellet molt entranyable, que parla una llengua que no comprenem, que potser és maia, però que ens fa tot l'efecte que li costaria menys parlar en castellà, però per si un cas, preferim que ens parli en aquesta llengua desconeguda per explicar-nos que abans dels catorze anys ja treballava en aquella plantació, que va passar per tots els estadis d'un operari de la Hisenda, de treballar el camp fins el tractament de la planta a la factoria. Comenta l'home que quan els fills de l'amo antic varen deixar abandonar la casa, ell s'hi va quedar a cuidar les terres, i que en comprar l'hisenda el govern del Iucatan, els nous propietaris en descobrir que encara hi vivia, el varen deixar quedar-se a la barraca on viu i des d'on ens explica la seva llarga vida, diu que va camí dels noranta. Doncs que duri.



Quan deixem a l'Antonio enfilem l'últim tram dels rails conduïts pels ases que ens deixen a uns cent metres de la barraca del vell, ens canviem i ens dutxem abans d'entrar a la cova on hi ha el zenote. Amb la calor que hem passat, és d'agrair aquest bany fresquet, on ens deixen una mitja hora llarga i refrescant.





Després de dinar a la mateixa Hisenda, en un local ample i ben ventilat, tornem cap a Mèrida, el dia ha estat molt agradable i calorós. Hem quedat en arribar a l'ajuntament que faríem una visita guiada a la Plaça Grande, i que visitaríem els principals edificis. Doncs bé, a les set en punt estem a la porta del lloc on hem quedat amb el guia, la visita és gratuïta per gentilesa del consistori, però l'home no té allò que cal a un bon guia per captar l'atenció del grup, es fa pessat repetitiu i en excés reivindicatiu de quelcom al que ja fa tard. No entrem als llocs més interessants, sols veiem l'ajuntament, dues sales i el corredor del primer pis. No entrem a la casa Montejo, està tancada a aquesta hora i ara és un banc... però sí que entrem a la Catedral, segurament perquè estan fent una celebració religiosa privada dels capellans. Com es diu la cerimònia quan els monjos fan els vots? Doncs això feien. I tampoc no entrem al Palacio del Gobierno, ja hi varem anar ahir, i com davant de la catedral estaven fent una simulació moderna del joc de la pilota, doncs ens quedem allí, deixant plantat al guia, a qui li donem la voluntat, que era poca, però generosa. No dic que allò que ens va explicar fos gens interessant, però que ens digués el mateix quatre cops, dos en castellà i dos en anglès, potser no calia, i altres detalls que ara no venen al cas i que seria entrar en temes personals no transcendents.



Una de les representacions era el joc de la pilota en flames, que com es pot veure en aquesta emboirada imatge, no és que l'home s'estigui cremant els dits, porta un pal similar als estics del hoquei herba de per aquí mateix. Una representació molt interessant i també gratuita que no ens va demanar cap voluntat més que la de aguantar la molta gent que s'estava allí amb la calor que hi feia.



Cap a les nou de la nit, ja cansats del tot, ens enfilem cap a un restaurant conegut de la zona, en diuen Chaya Maya, on una noia molt riallera i enamorada de Barcelona ens fa esperar una mitja hora per donar-nos taula, és la noia de la foto, la que esta dreta a la dreta... donant-nos l'esquena, l'altra és l'Empar fen temps posant per a la foto. Bé, dir-vos que a voltes és millor no anar on t'aconsellen i deixar-te endur per la inspiració, o el cop de cor, com la nit anterior, tot i que el local tenia molt d'encant, amb un pati molt ben cuidat i sales als seu voltant i taules en el pati... bé, potser vosaltres tingueu més sort que nosaltres i demaneu uns plats més saborosos que els nostres, ja no dic res més.

Capvespre mirant cap a la Catedral de Mèrida des del primer pis de l'Ajuntament.
Demà més Mèrida i les seves rodalies, encara hi dormiren una altra nit, després de visitar les excavacions de Uxmal i Khaba. Anant a dormir ja frisava per veure la Piràmide de l'Adiví i altres meravelles. Però això serà a la propera entrada de la Ruta Maia 2014. Ben aviat!



Totes les fotos són del Roger l'Empar i el Ferran.
Si les voleu compartir feu-ne esment, gràcies.

Mèxic - Juliol 2014


Ferran d'Armengol i família
Terrassa - Octubre 2014

Terrassa.net