Plató: l’escriptura i la paraula, el mite de Theuth

Ω

Volia fer un assaig sobre el descobriment de l’escriptura, una de les grans fites de la humanitat. La seva popularització va permetre avançar força a aquells que l’utilitzaren en els seus principis, però també va ser un tema de controvèrsia i discussió la seva difusió. Diferents savis polemitzaren sobre el tema, i entre altres pensadors, Plató va fer el seu assaig. Tot seguit us transcric una part de la conversa entre el Sòcrates i Fedre, sobre el mite de Theuth.

Extret de la pàgina

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/index.htm

Ʊ

Plató segons Rafael, Veieu-ne el quadre sencer.

Plató: l’escriptura i la paraula, el mite de Theuth

Fedre. - ... Va, relata ja aquesta tradició que dius que ha arribat a les teves oïdes!

Sòcrates. - Doncs bé, vaig sentir dir que va viure a Egipte als voltants de Naucratis un dels antics déus del país, aquell a qui li està consagrat l’ocell que anomenen Ibis. El seu nom és Theuth i va ser el primer a descobrir no sols el nombre i el càlcul, sinó la geometria i l’astronomia, el joc de dames i els daus, i també les lletres. Regnava llavors en tot Egipte Thamus que vivia en aquesta gran ciutat de l’alt país a què anomenen els grecs la Teves egípcia, així com a Thamus l’anomenen Ammon. Theuth va anar a veure’l i, mostrant-li les seves arts, li va dir que havien de ser entregades a la resta dels egipcis. Va preguntar-li llavors Thamus quins eren els avantatges que tenia cadascuna i, segons se les anava exposant aquell, reprovava o lloava el que en l’exposició li semblava que estava malament, o bé. Moltes van ser les observacions que en un i altre sentit, segons es compta, va fer Thamus a Theuth a propòsit de cada art, i seria molt llarg el referir-les. Però un cop que va haver arribat a l’escriptura, va dir Theuth: «Aquest coneixement, oh rei, farà més savis als egipcis i augmentarà la seva memòria. Perquè s’ha inventat com un remei de la saviesa i la memòria». I aquell va replicar: «Oh, Theuth, excels inventor d’arts, uns són capaços de donar l’ésser als invents de l’art, i altres de discernir en quina mesura són avantatjosos o perjudicials per als qui faran ús d’ells. I ara tu, com a pare que ets de les lletres, has dit per afecte a elles l’efecte contrari a què produeixen. Ja que aquest invent donarà origen, en les ànimes dels qui l’aprenguin, a l’oblit per descuit del conreu de la memòria, ja que els homes, per culpa de la seva confiança en l’escriptura, seran portats al record des de fora, per uns caràcters aliens a ells, no des de dins, pel seu propi esforç. Així que, no és un remei per a la memòria, sinó per suscitar el record el que és el teu invent. Aparença de saviesa i no saviesa vertadera procures als teus deixebles. Doncs havent sentit parlar de moltes coses sense instrucció, faran la impressió de conèixer moltes coses, malgrat ser en la seva majoria uns perfectes ignorants; i seran enutjosos de tractar, en convertir-se, en comptes de savis, en homes amb la presumpció de ser-ho».

Fedre. - Ah, Sòcrates!, se’t dóna amb facilitat el compondre històries d’Egipte o de qualsevol altre país que et vingui en gana.

Sòcrates. - Els sacerdots del temple de Zeus de Dodona, amic meu, van dir que les primeres paraules profètiques havien procedit d’una alzina. Als homes de llavors, doncs, com que no eren savis com vosaltres els joves, els bastava en la seva simplicitat de sentir a una alzina o a una pedra, sempre que diguessin la veritat. Però a tu potser t’importa qui és i d’on és el que parla. Doncs no atens únicament a si les coses són tal com les diu o d’una altra manera.

Fedre. - Amb raó em reprens, i em sembla que respecte a l’escriptura ocorre el que diu el Tebà.

Sòcrates. - Així doncs, tant el que deixa escrit un manual, com el que el rep, en la idea de què de les lletres derivarà quelcom cert i permanent, està probablement ple de gran ingenuïtat i desconeix la profecia d’Ammon, en creure que les paraules escrites són capaces de quelcom més que de fer recordar a qui coneix el tema sobre el qual versa el que escriu.

Fedre. - Molt exacte.

Sòcrates.- Doncs això és, Fedre, el que té de terrible l’escriptura i que és en veritat igual al que ocorre amb la pintura. En efecte, els productes d’aquesta es mostren com si fossin vius, però si se’ls pregunta quelcom, callen amb gran solemnitat. El mateix els passa a les paraules escrites. Es creuria que parlen com si pensessin, però si se’ls pregunta amb l’afany d’informar-se sobre quelcom del que s’ha dit, expressen tan sols una cosa que sempre és la mateixa. D’altra banda, basta amb què quelcom s’hagi escrit una sola vegada, perquè l’escrit circuli per tot arreu el mateix entre els entesos que entre aquells a qui no els concerneix en absolut, sense que sàpiga dir a qui els ha d’interessar i a qui no. I quan és maltractat, o reprovat injustament, constantment necessita l’ajuda del seu pare, perquè no és capaç de defensar-se ni de socorres a si mateix.

Traducció a partir de Fedro, 274b-275e (El Banquet, Fedó, Fedre, Orbis, Barcelona 1983.p.363-366)._____

Ω

¿Ens parlen potser, en aquesta conversa dramatitzada, d’aquells que d'ara no fa tants anys anomenem“ignorants il·lustrats”? gent que circula pels nostres carrers, preparats a parlar i dissertar de qualsevol tema amb la sola defensa d’haver-ne llegit alguna cosa, i no saber-ne realment res de res?

M’agradaria fer-vos reflexionar sobre això que hem llegit. Sabem que es pot interpretar de diferents maneres, fins es pot veure una certa ingenuitat. Crec que es pot defensar la seva actualitat en el camp de les descobertes, posem per cas l’e-book contra el llibre de paper, per citar un recent avenç tecnològic que també afecta a l'escriptura.

Saber què ens portarà el futur sols està donat a aquells que ho viuran, i aquells mateixos es quedaran en el dubte de quines altres meravelles descobriran els seus fills o nets, i crec que aquesta és la gran i meravellosa tasca dels humans, i no el camí de la destrucció que dia a dia ens mostren els que no volen avançar en l'art i la ciència dels descobriments.

El camí dels humans hauria de viatjar en l'enteniment i no en la confrontació, com no fos que aquesta confrontació es dugués pel camí de la dialèctica i que la seva raó ens aportés nous coneixements vitals a la humanitat, no a la barbàrie que alguns volen fer prevaldre..

Ʊ

Un Plató clàssic.

Aristides Maillol

“Les meves estàtues són poemes de la vida. Enlloc d’expressar-me en vers, m’expresso per mitjà de l’escultura.”

Em vaig apuntar la frase de Maillol; la vaig trobar escrita en l’exposició que La Pedrera li ha dedicat. Les seves paraules m’ajuden a comprendre millor la creació artística i el fet poètic.

Aristides Maillol (Banyuls de Marenda, Roselló, 1861-1944) sempre s’havia sentit català, estava molt arrelat a la terra i als seus orígens camperols. S’inicia en la pintura, però insatisfet com a pintor es consagra a les arts decoratives (al tapís). Finalment, a conseqüència d’una greu infecció als ulls abandona aquesta activitat i es dedica a l’escultura on descobreix la llibertat d’expressió que li mancava. Les seves escultures són figures de dones; per a ell el tors femení és la forma pura, que tot i que pugui ser abatut i erosionat durant mil·lennis i reduït a simples volums, aquests sempre conserven l’harmonia. Això el fa pensar que només conta la forma, i no pas el sentit; la puresa d’una línia o d’un perfil és eterna.

“Vull ser un començament, no pas un final; inaugurar el segle; si tinc un paper en l’art, és aquest.”

Segons els entesos Maillol és pioner de la modernitat, obre camins cap a l’escultura abstracta i li confereix un caràcter arquitectònic a la mateixa. La seva obra reinventa el concepte de bellesa, rebutja el moviment i, simplificant de manera extrema els volums, busca la forma pura, tal com els pintors coetanis cerquen el color pur.

La gran retrospectiva que ha organitzat La Pedrera ens ha permès conèixer i valorar l’obra d’aquest gran artista nord català, que, desafortunadament, no està present en els museus del nostre país.

Abans de marxar d’aquesta magnífica exposició, la meva amiga i jo vam fer una ullada ràpida al que deixàvem enrere, –quanta bellesa– va dir ella, i jo no vaig poder afegir res més.

84, Charing Cross Road – Helen Hanff

Llàstima que sigui un llibre curtet! L’he llegit molt a poc a poc per fer-ho durar més. Em posava de molt bon humor. Les cartes que la Helen va enviar al Frank Doel són divertides, plenes de vivacitat i tendresa.
La Helen Hanff (1916-1997), una escriptora sense formació acadèmica, es mal guanyava la vida fent guions de sèries per a la televisió americana. La seva passió eren els clàssics anglesos i en llegir un petit anunci de Marks & Co., la llibreria londinenca de Charing Cross Road, decideix demanar-los per carta algunes edicions que no trobava a Nova York. Aquest és l’inici d’una relació d’amistat entranyable, és també l’inici del llibre, i del gran èxit literari de la Helen, que després de vint anys de correspondència decideix publicar-ho en 1970. És una història senzilla, emocionant, que commou, entre altres coses, pels detalls que té amb els treballadors de la llibreria en una època dura pel racionament de la postguerra.

Ningú no coneix la fórmula de l’èxit, però en aquest cas, i després de llegir el seu llibre he pensat que ELLA bé s’ho mereixia, i que finalment se li va fer justícia. Ara és un llibre de culte, s’ha fet una pel·lícula i nombroses versions de teatre.
La Helen va viatjar per primer cop a Londres l’estiu de 1971 i, malgrat la llibreria era buida, va poder tocar els prestatges, sense llibres. Actualment a 84, Charing Cross Road hi ha un Pizza Hut.

Corrandes de la parella estable, amb Manel

El grup Manel ens mostren com es pot treure profit d’un tema popular, com són las corrandes, i n’han fet una cançó molt actual. Alguns companys de Relats en Català ens hem animat a fer la nostra particular i encadenada corranda de la parella, normalment, estable.

El resultat de la nostra corranda ha estat aquest; gràcies a tots.

Jo vull improvisar llocs,

ell sempre vol el llit.

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. xantalam

A la tarda o al matí?

Ja no hi ha espai pel repòs?

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí! T.Cargol

Jo persegueixo somnis,

ell toca de peus a terra.

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí ;) Gypsy

I jo li dic: ara és l'hora

i ella em diu: Oi, tant que sí?

No ens ha costat Déu ni ajuda

per arribar fins aquí. rnbonet

Jo li faig suc de taronja

ell em fa el cafè amb llet

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. Núria Niubó

La princesa vol la trona

jo la poso al balancí

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. Cargolsalalluna

Ai, quin gustet, estimada,

en començar el matí.

I ens ha costat déu i ajuda

l'arribada fins aquí. rnbonet

Jo m’adorm d’una volada

ella fa tombs tota la nit

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí. darkman

Apuja l'amor!abaixa el llit!

Estable, inquiet, amable i fort!

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí. Epicuri

M’agrada dormir acotxada

tu et mors de calor a la nit

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. xantalam

Jo penso que pensaria

ella es pensa que faria.

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí. T.Cargol

Presumeix de titola grossa

fa anys que la fem servir.

I ens ha costat deu i ajuda

arribar fins aquí. marga

Jo el bressolo, així, així

i ell ja ronca, això, això!

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí. mjesus

Escola l’Univers es diu aixíiiii,

el tot on hi aprèn la meva filla.

A, iiiii_ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. fidel

A mi m'agrada de dia

i a ella li agrada de nit!

I ens ha costat déu i ajuda

arribar fins aquí. F.Arnau

Sóc el rei de l’escalèxtric

Però ella vol un fubolí.

I ens ha costat Déu i ajuda

Arribar fins aquí. Siset Devesa

Ella mai sopa –fa régim-

i jo em menjaria un pernil.

I ens ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí. Siset Devesa

El company rnbonet, també conegut pels seus dibuixets, ha fet petites variacions que respecten perfectament l’esperit de la corranda. Altres companys han fet les seves aportacions sota el seu criteri corrandaire.

I ara, la mare de totes les corrandes interpretada pel grup Manel.

La proposta ha estat lliure, i els autors han seguit camins propis per fer la seva aportació...

ja sabem que era difícil
ningú ens ho havia de dir
però ens ha costat déu i ajuda
arribar fins aquí.

AFTER DARK - Haruki Murakami

After Dark - La melodia d'Haruki Murakami

Una novel·la per llegir en una nit, en el temps en el que transcorre la història, a temps real, assaborint la música dels bars impersonals, a soles, amb un llibre a les mans, i sentint el que ens explica Murakami com si fos real, o li passés a un mateix. Ell és darrera aquesta càmera omnipresent que té veu, i darrera els diàlegs dels protagonistes, però no pensa per nosaltres; aquesta és la nostra feina com a lectors. Un text modern en la forma i, evidentment, en la història, que és el reflex d’una societat que coneix molt bé. La nit és l’escenari i el temps on s’entrelliguen les vides dels seus personatge, éssers que no poden dormir quan toca, o que no volen despertar d’un son balsàmic, que els guareix de la realitat (fabulosa la recreació contemporània del conte de “La Bella Dorment”). És en aquesta nit que hom pot parlar amb desconeguts de coses que no havia dit mai a ningú; hom pot sentir a algú altre, aparentment molt llunyà al seu món, increïblement pròxim, i trobar les claus per salvar la incomunicació que abat la seva vida. Una història captivadora, que ens mostra d’una forma senzilla que després de la fosca, de la negra nit, sempre bé la claror, i la llum del dia.

Empar Sáez

Banda sonora del llibre:

Go Away Little Girl – Percy Faith

Five Spot After Dark – Curtis Fuller

April Fool’s – Burt Bacharach

More – Martin Denny

My ideal – Ben Webster

Sophisticated Lady – Duke Ellington

Jealousy – Pet Shop Boys

I Can’t go for that – Hall and Oates

Cantata de Scarlatti – Brian Asawa

Sonnymoon for two – Sonny Rollins

Bakudan Juice – Shikao Suga

Solo saxo: Harry Carney

After dark - Nit de jazz

No tinc present si mai m’he sentit tant a prop d’un escriptor com ara d’en Murakami, potser sí, amb Paul Auster i la seva trilogia de Nova York. Però ara podríem ser a qualsevol ciutat del Japó, a Kyoto, a Okinawa potser, on l’autor ens explica una llarga nit de dues germanes, una que dorm de fa mesos en una estranya situació de son voluntari i profund, i l’altra germana que no pot dormir. I la història va apropant dues vides en silenci gairebé, en una nit de màgia. Veiem com els personatges viuen la seva solitud cercant la proximitat dels altres. Tots tenim alguna cosa per explicar, i aquí, en aquest llarg relat que es fa curt, observem com es fa visible aquella màxima que ens demana escoltar al desconegut que se’ns apropa en silenci; el seu missatge pot ser vital per nosaltres. I aquesta ha estat la sensació, el que m’ha passat amb l’Haruki Murakami, quan he llegit un llibre com “After Dark”, l’he sentit com si un desconegut s’atansés a la meva taula, al meu seient del tren i comencéssim una conversa banal, però amb la diferència del que ens és indiferent, aquell missatge entra a poc a poc dins nostre i deixa una petja, un record que un altre dia o una altra nit t’ajudarà a fer un pas, o potser ja t’ha ajudat —m’ha ajudat— a fer-lo.

Una lectura reposada, intel·ligent i amb una prosa propera a una bona conversa.

===> La meva opinió; llegir-lo és molt aconsellable!

Ferran d’Armengol

Manresa, La Seu.

Ja fa uns dies, a tocar del cap d'any, vàrem tenir una trobada cordial en un bar fosc i agradable, era una nit fresca manresana. Un poeta pintor, enllà el riu gran del sud, ens va donar motius per enllaçar mots, i aquells que hi forem, li vàrem dedicar aquestes paraules.

Dibuix: Ramon N. Bonet

Paraules: diversos autors de Relats en Català

Lhasa de Sela, en el record.

Rising, de l’àlbum Lhasa (2009)

Lhasa de Sela, en el record.

No ho volia creure, Lhasa, no. Ho he llegit en els comentaris als teus vídeos, quan et volia tornar a sentir. Havies mort l’u de gener d’enguany d’un càncer de mama, després de gairebé dos anys de lluita.

Només cal sentir-la cantar per adonar-se que la Lhasa és especial, era especial. Una capacitat de fer sentir i crear bellesa il·limitades, extremadament melancòlica i nostàlgica. La seva veu és una carícia pregona i càlida que et nua la gola. Es deia com la capital del Tíbet. El nom de Lhasa se li va acudir a la seva mare quan la petita ja tenia cinc mesos, mentre llegia el Llibre tibetà de la vida i la mort. Pensà que era el nom idoni per aquella criatura tan somrient i d’ulls ametllats.

He descobert la teva infantesa, Lhasa; com m’hagués agradat viure la meva així!, mai vas anar a l’escola; la mare us ensenyava, a tu i les teves tres germanes en un vell autobús escolar convertit en llar que recorria les carreteres de Mèxic i Estats Units, sense televisió, electricitat, aigua corrent ni telèfon. Les petites llegíeu tot el dia, escoltàveu música i organitzàveu espectacles. Vas començar a cantar en un bar grec de San Francisco als 13 anys, quan els propietaris quedaren impressionats en sentir-te. Després vindrien més locals sorollosos, a Montreal, on cantaves amb els ulls tancats, en diferents llengües (espanyol, francès i anglès).

Posteriorment, quan ja era famosa va explicar sobre aquella època: “Pensava que no podia enfadar-me amb ells perquè no estaven obligats a escoltar-me. Era jo qui havia de fer que ho volguessin, de debò, i no per cortesia”

Ho vas aconseguir, Lhasa, tens molts admiradors arreu del món que t’escolten de veritat i et segueixen. Et sentim molt a prop; quedem astorats, hipnotitzats per la tremenda sensibilitat que t’habita.

Va morir quan tenia 37 anys, plena de vitalitat i amb molts projectes (volia versionar les cançons de Víctor Jara, el seu heroi de la infància). Et trobarem molt a faltar, Lhasa. T'estimarem allà on siguis.



Pa’llegar a tu lado de l’àlbum La llorona (1997)

Obituari a "The Guardian", clicant en el títol de l'entrada.

Text: Empar Sáez

LLUNA BLAVA

Lluna blava



Blue Moon
You saw me standing alone
without a dream in my heart
without a love of my own
Blue Moon

Any nou, lluna blava

Hem acabat l’any amb un fenomen astronòmic poc habitual: la lluna blava. Però no us penseu pas que la veureu blava, com vaig fer jo, i anit cercava la blavor en la silueta completa i bella, evidentment sense veure-la. S’anomena així –blue moon–, a la segona lluna plena en un mateix mes. Si la lluna fa el ple cada 29,5 dies, aquest fenomen es va repetint cada cert temps ( 2,7 anys), però aquesta nit hem pogut gaudir d’un regal inusual, la coincidència d’acabar i estrenar any amb lluna blava; no tornarà a passar fins el 2028.

Potser tan sols és un indici minúscul, per a qui ho vulgui creure, que ens caldria enlairar la vista, deixar de cabussar-nos “únicament” en la vida terrenal i contemplar més el cel.

Blue moon
Now I'm no longer alone
Without a dream in my heart
Without a love of my own
Blue moon

Text : Empar Sáez

Fotografia : Ferran d'Armengol (Amb retocs de Picasa3)

ELS PETS - LA VIDA ES BONICA (PERÒ COMPLICADA)

Un instant de reflexió, un pensament per aquells que no sempre ho passen bé, per aquells que ja no hi són.
Per aquells "altres" que mai acaben de marxar i que ja aniria sent hora.
Per tots aquells moments que ens caldria un cop a l'espatlla, i no hi ha ningú al teu costat...

Però això sí, la vida és bonica... amb tota l'esperança per començar a gastar...

BON ANY I GRÀCIES PER LA VOSTRA COMPANYIA, DE TOT COR!!!

Queen | The Show Must Go On | Music Video

Ets, vas ser, part de la nostra història. I avui fa anys del primer dia sense el tu físic, però sempre ens quedaran les teves cançons... gràcies, per sempre, Freddie.

Un matí a la Mola

Ens agradava mirar enllà, a l’horitzó,
i no veure res més que cotó fluix,
esponjós, gris brillant.
I ens agradava somiar somnis,
Endinsant-nos en els núvols,
volant sobre les ciutats.
Mai no ho hauríem dit,
un món rogent intangible,
inaccessible a la realitat adulta,
somiar-ho ens delectava.
Jugàvem a ser ocells,
per volar tots els dies
sobre d’una mar blanca.



Els anys ens van cobrint de núvols
negres i d’una capa espessa
de pluja vella; ha plogut molt...
Els nostres fills són ara al cim
del món, els peus sobre l’alegria
blanca i sobre els núvols de l’alba.

Fotografia: Joan Carles Burón.

Poema: Ferran i Empar

Gràcies, Joan Carles, per la teva imatge poètica.

Bassals

Un poema inspirat per la peça musical que faig que l'acompanyi. Paraules que guanyen amb les magistrals notes del piano.


Bassals



I tu, tu sempre viuràs en mi.
Ets el gran torrent que baixa,
ara atrafegat, ara mansuet,
sentint-se viu en la seva cursa,
esbojarrada, fins el mar.

Et sento com l’ocell que vola
amb les ales esteses, en silenci.
Visc el preciós instant del misteri,
gaudint de l’aleteig rítmic i parsimoniós
de qui cerca recer, sota la teulada.

Em demano el perquè?
i no escolto la resposta,
ni la música dels teus llavis.
I penso... que et penso poc
quan no et tinc a prop.

I sóc, puc percebre, tan subtil
petitesa, com la immensa grandària.
Vinc a ser l’ínfim personatge,
en la solitud de la teva
absència.

Dubto, ho saps!
I en tan gran disbarat
puc entreveure els teus ulls,
i un somriure...
burleta.

Quan no hi ets, encara, t’observo
embadalit, en l’anhel del teu avenir,
perquè sense ser-hi, et veig dansar
amb la pluja dèbil, que ara cau
i que omple de bassals, el nostre jardí.



Ferran d’Armengol 19-11-2009

What Is That? [Qué es eso?]

He sentit el cor encongir-se, veient aquestes imatges, tan simples, tan senzilles, tan... que he volgut copartir-les amb tots vosaltres.

El rei de la casa

El rei de la casa

Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant-ne la marca, l'avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat de la calor.

Va obrir la immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell de qui eren aquells dominis, aquells quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares, que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el torn, les mares arribaren, la quitxalla surti a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que jugava amb la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb unes armes que no són de foc.
—Les he observades, no són perilloses, aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, ells ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.



+ + + * * * + + +

Àgora, d'Amenabar i Je t'aime, de Lara Fabian

Visió del Ferran

Ahir vàrem veure Àgora d’Alejandro Amenábar. Una gran pel•lícula, es miri per on es miri. Una història impactant i corprenedora, una realització fantàstica, un treball d’actors magistral, fent-la del tot creïble, hom diria que estava veient un reportatge del telenotícies, sense un presentador conductor. La conducció la feien els actors, anant d’un costat a l’altre d’una Alexandria real i tangible, amb uns apropaments fora de la Terra magistrals, com si un Google earth ens acostés a la realitat del passat, tangible i tàctil. I amb un missatge esfereïdor, que ens dóna poc marge a la imaginació, ens diu allò que estem veient i escoltant, i em demano que en diran els capitostos religiosos de tot plegat. I no sols els cristians, que són d’entrada els que hi podrien tenir més interès, aquí, Amenábar, no deixa cap titella dreta, tots cauen al mateix sac, fins i tot, dels que no en parla, per motius cronològics històrics evidents. Però tot arriba i es repeteix. No cal enganyar-se.
Una pel•lícula que sols triomfarà aquí, a Europa, dubto molt que americans o altres països l’acceptin. Potser el xinesos, si entenen el missatge, els pugui interessar el tema. Un mercat a explotar.

En sortir en parlàvem de com ens havia agradat, i què volia dir el director amb aquesta pel•lícula, o si sols volia canviar el registre; Amenabar no ha repetit dos temes seguits iguals a la seva trajectòria, mireu el seu historial.
La cosa va ser en pujar al cotxe, per anar a cercar el menut, que estava a casa dels avis, a la radio del vehicle hi duia una gran desconeguda "per nosaltres" de la música francesa, una descartada de la cançó lírica, però d’una gran veu. Una de les cançons que cantava la podeu escoltar tot seguit.
Crec, que una part del missatge d’Amenabar, es pot acompanyar d’aquesta cançó: Je t’aime.

* * *

Visió de l'Empar:

L’Amenábar no podia haver escollit una època històrica millor per posar de relleu allò que ens vol explicar: segle IV dc., Alexandria sota domini Romà i el Cristianisme avançant inexorablement. Contraposa els mecanismes psicològics diversos que fan avançar una religió, el fanatisme cec, la manipulació atroç per part del poder que empeny a la població a actuar com un ramat, fent el contrari al que els humans haurien de propugnar. En front d’això tenim els éssers que s’emocionen amb el coneixement, amb la recerca de la veritat, que no creuen, només cerquen, i pensen –aquest personatge està representat per Hypatia, brillant astrònoma i filòsofa–. Una bellíssima i intel·ligent recreació d’un personatge i d’una època. M’ha emocionat especialment la recerca apassionada del coneixement sobre l’Univers, hores després de veure-la encara hi dono voltes, i em fa pensar. Chapeau, senyor Amenábar!

Sidney Bechet - Petite Fleur ( the Olympia Concert Paris, December 8, 1954)

Aquesta nit, m'ha semblat ensumar l'aire d'aquell estiu que ja no és nostre, però que retenim a la memòria. Res ens robarà el seu record, el seu perfum, el seu so lent suau dolç...

Qui ho pot aturar?

Qui pot aturar la desmesura?
****

Qui es farà responsable dels més que probables problemes d'ordre públic, i fins i tot, que no ho vulgui la raó, d'algun accident mortal causat per la irracional actitud de qui es pensa que la veritat la té ell, i els altres som mers comparses dels seus neguits, i que dur-li la contraria està fora de tota mida racional?

****

Perquè es permet que un grup amenaci de cremar els boscos d'una població, i no es prenguin mesures que coartin l'acció previsible d'aquesta gent intolerant?

També han amenaçat de cremar bars i locals de la població del Maresme. I encara no s'han pres mesures que impedeixin aquest desgavell?

****

Que no calgui fer una altra cançó com aquesta:

****

Gossos:

http://www.youtube.com/watch?v=uX-33KVINJg



No ens calen més màrtirs!
Sols que ens deixin ser qui som i el que som.

*X*X*X*X*

Nota:

Quan sigui possible penjo el vídeo, disculpeu les molèsties per haver de clicar l'enllaç.

Sobre el castell de Bellver, Jovellanos i altres personatges.

Tinc una debilitat pels castells: m’encisen tots, els altius i senyorívols, els modestos i sobris i els quatre rocs polsegosos sobre un quer. A Palma vam visitar el castell de Bellver; la visió panoràmica sobre la ciutat és un espectacle i la visita de l’interior és del tot recomanable. El meu record, però, va associat a una anècdota just a l’entrada del recinte, quan adquiríem els tiquets i un visitant espanyol reclamava amb to imperatiu el fulletó que proporcionen amb les entrades. Li donaren i en comprovar que aquest no estava escrit en Castellà tornà encès, maleint entre dents al noi de l’entrada. El fulletó contenia una breu introducció històrica en Català, Francès i Alemany i vàrem pensar que potser s’havien exhaurit els escrits en Castellà i d’altres llengües; ens sobtà la seva reacció irada.

Ja a dins descobríem que el castell havia estat convertit, per les autoritats feixistes, a partir de juliol de 1936 en improvisada presó. Els reclusos romangueren en condicions infrahumanes. Abans havia estat també empresonat l’il•lustre polític i gran intel•lectual del segle XVIII Gaspar Melchor de Jovellanos, desterrat per les seves idees de tolerància i llibertat, qui va abastar múltiples facetes del coneixement i mai no deixà de banda les seves creences, utòpiques per l’època. A Mallorca el van tenir en molta estima, i encara el recorden. Es possible que el poder aconseguís temporalment la seva exclusió civil, però mai no el van anul•lar intel•lectualment.

Evidentment a l’interior del castell tots els texts explicatius estaven també en Castellà, però vaig tenir la pertinaç sospita que aquell personatge, amb qui vàrem coincidir en la visita, no va entendre el mateix que jo.



Text i fotos: Empar

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS: ARTICLE 19

Declaració universal dels drets humans

Article 19: Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.


Poden les lleis modificar aquest article al seu gust?
vivim en un país lliure?
nosaltres som d'aquest món?

Dear Mr. President - Pink (Subtítuls en castellà)

No puc afegir gairebé res més, sols que potser falta alguna foto al final de les imatges...

Marlene Dietrich

Marlene Dietrich

En sortir de l’Hotel, gairebé cada dia passàvem davant del Bar Marlene amb el rostre de l’artista esgrafiat als vidres. Es poden trobar a Berlín petits racons que serven el seu record: una plaça duu el seu nom al bell mig de la ciutat, a prop de Potsdamer Platz, i una part del llegat de l’actriu s'exibeix al museu de cinema (Kinemathek).
Nosaltres vam trobar la seva essència en els til·lers de la avinguda Under den Linden, i en els magnífics exemplars que omplen el parc Tiergarten. Marlene Dietrich cantava: ...mentre els til·lers floreixin en Under den Liden, Berlín continuarà sent Berlín (Solang’ noch unter’n Linden). Estaven florits la setmana que vam visitar Berlín, i la seva olor dolça i penetrant encara la respiro. En tornar del viatge, i parlant d’aquest record, en Ferran em va dir que cada ciutat tenia el seu aroma, i penso que té raó, i que de la mateixa manera que es guarden les fotografies haurien d’existir uns potets on posar-hi la fragància de cada indret, o de cada paratge que visites o que hi vius una temporada. Altrament, diuen que els records olfactius són dels que més perduren.

La cançó que podeu escoltar “Que s’ha fet d’aquelles flors?” la va composar Pete Seeger en els 60 i es va inspirar en un tema folk ucrainià. Marlene la va interpretar en francès al 1962 en un concert de la UNICEF. Posteriorment també la va gravar en alemany i anglès.
Gaudiu-la!

Empar

SÓC L'ANATEMA D'UNA HISTÒRIA...

Sóc l’anatema d’una història...

Sóc l’anatema d’una història per oblidar,
duc l’estigma de les coses mai fetes
que no vull retenir a la memòria.

Ecos que marxen sols, plàcids,
mancant-me consciència de la seva realitat;
la meva turpitud.

—I dius que l’estimes,
i veus com passen els dies
i no fas ni el més mínim esforç
per ésser persona amb qui t’estima.

Què saps fer?
Espirar l’aire retingut en els bronquíols?
Inspirar el ferum de les coses banals?
Res no canviarà el teu tarannà,
res que no duguis tu a dins,
perquè res no surt
quan no hi ha res a l’interior.

Malgrat tot, s’observa un caliu
brillant a tocar del teu pit,
una espurna de paraules noves
que lluiten per fer-se un lloc,
dintre d’aquesta closca
sempre tan buida.

Allí... també hi ets.

Allí, és on tu hi raus amagat,
on hi ha les arrels,
que no saps veure.
Sols et cal tancar els ulls
... i somiar,
per fer que el blau sigui blau,
i el roig, roig,
que qualque color no brilli,
fora de la seva paleta original.

I fins oblidaràs que un dia
tu també estaves allí,
i “allí” ja no serà cap lloc reconegut.

Per ningú.

I els anatemes s’esfondraran
en la seva pròpia ignomínia procaç.

Ferran d'Armengol

Primer esbós pel projecte d'il·lustrar a dues tintes "Les flors del mal" de Baudelaire. Primer poema "La destrucció" (març'09). Obra original d' Eulalia Corbella, jove il·lustradora de Barcelona.

Aquest poema està redactat en veure aquesta imatge d'Eulalia Corbella. Si pitgeu l'enllaç, podreu veure més obres d'aquesta artista.

BERLIN 2009

La imatge de dalt és el xalet on tres amics varen signar les capitulacions que els guanyadors varen fer signar als alemanys, a Potsdam. El xalet era el palauet d'una concubina del rei, amb qui el rei va tenir més fills que no pas amb la seva reina oficial.
A la imatge de sota: Restes del mur on pintors de grafitis varen plasmar el seu art. Aquí una pintura d'Ignasi Blanch


Foto: Empar Sàez (Parlo d'amor: Ignasi Blanch)

L'estiu, els viatges...

Hem estat a Berlín, just quan falten pocs dies pels vints anys de la caiguda del mur, vint anys del final d'un monument a la vergonya humana. Però sempre hi haurà un mur per tirar a terra. I sembla que els humans ens entestem a fer cas d'uns pocs tanoques que ens volen aïllar dins d'algun dels seus murs magnífics, dins dels seus murs personals i particulars que ens volen fer compartir.

Foto: Ferran d'Armengol: "Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche" de nit. Aquesta església va ser gairebé tota destruïda, era una icona de la ciutat, abans de la segona guerra mundial.

Hem vist, i viscut, una ciutat que ha sabut renàixer de les seves pròpies runes, i s'ha fet bonica, i s'ha desfet tota, per fer-se al seu gust. Grans avingudes i racons per la nostàlgia, per no oblidar la vergonya, o per fer-se la foto turística. Tot té cabuda en aquesta ciutat que vol oblidar, sense deixar de recordar-se.

Ferran d'Armengol

BICIRELATADA

BICIRELATADA AMB RELATS EN CATALÀ

És cosa sabuda que som una família que ens agrada pedalar, a part d'escriure, ja que cal mantenir el cos en forma, així com la ment.
A la pàgina www.relatsencatalà.com som encara una família més gran, i ens agrada fer coses en conjunt, tal com agafar la bicicleta. Dit i fet, sota una proposta, gairebé innocent, ens vàrem apuntar seriosament, i a la fi, uns quants hem baixat d'Olot fins a Girona, seguint la via verda del carrilet, el passat dissabte 20 de Juny.
Aquí deixo quatre imatges de record.

Si pitgeu en el títol, enllaçareu amb la pàgina de relats en català i podreu llegir la crònica feta per un dels participants, i també hi ha algunes imatges més.
Espero que us agradi.



Fotos: A la dreta a dalt el port de'n Bas i a sota el grup un cop arribats a Girona.


foto de grup: Ferran d'Armengol

Foto Port de'n Bas: Empar Sáez

A Fontajau (Girona) abans de sortir cap a Les Preses.




A les Preses
Fotos: Manel Masip

ATURE-VOS (REPTE 91 A RELATS EN CATALÀ, PROPOSSAT PER NUESA LITERARIA)

Atureu-vos

Nosaltres fem els camins.
Deixem la petja
on diu que hi hem estat,
que aquí vàrem canviar
l’ordre natural de les coses.

Nosaltres seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformem els camins dels rius,
els camins de l’aire,
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres no veiem els senyals
que d’un passat ens parlen
d’allò que varen destruir, ells/nosaltres.
I que varen plorar amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
no podem...
ignorar-ho.
No.

No t’equivoquis.
Mira bé els seu senyal, diuen potser que passis?
Mira-ho bé,
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!

Ferran d'Armengol

Imatge extreta del blog "Nuesa Literària"

Llença rocs negres

Després d’un viatge a l’illa de Lanzarote (Canàries), i admirat per la seva feréstega vellesa, vaig empescar-me aquestes quatre paraules, i he procurat construir-les en imatges volcàniques, espero que us agradi.

***


Foto: Roger d'Armengol

Llença rocs negres

Terra fèrtil
d’una illa viva.

Fas de la música
de les teves entranyes
el cant de la por, dels fums.
Cerca’t enllà del teu mirador càlid
que fa enrogir les pedres que escalfa el sol
i volar l’aigua que bullint surt expulsada cel enllà.
El paisatge erm i negre ple de rocs estrafets i rebregats
per l’antiga força del teu ventre flamíger i abrusador del rostoll
que encara avui crema dins les teves calderes, abominables i eternes.

Un riu de lava
roc roig viu que vola
volent raure fred.

Cràter ets.
Negra i eruptiva,
sang brolla incandescent
cercant el mar per omplir-lo
d’ignotes paraules del no desig
del seu brogit engolidor de penes
i misèries d’humans acovardits enfront
la teva letal lletania de remor i mort alienada,
engolint l’esperit emprenedor de qui t’admira, foll
per la por de la teva abraçada candent i anorreadora.
No saps si desitges destruir o be vols construir noves platges.
Esborres els camins fets per humans dòcils que fugen, però no gaire,
fascinats per la imponent grandesa de la teva demostració de poder imprevisible.

Roques negres
rònegues incandescents
volen cercant aigües somes
on raure candents.

Cràter viu
por perdurable.
La forja del nostre destí
rau marcada per les sentides paraules
de foc incandescent i lleuger com la sang.
Horitzó imaginari d’una realitat passada, del temor,
horror compartit i recordat pels seus oradors esglaiats,
llençant rocs vius de negre futur en una platja de desig imaginat
pel cos que cerca el caliu de l’astre diürn. Adoradors d’un Ra esgotat.
Vulcà pot desitjar un altre dia per retornar-lo nit de núvols de fum i cendra,
deixant fredes restes com petges estèrils, admirades per futures veus esglaiades
d’un poder, d’un horror, que no té mida ni comparació, sols seran el record d’un fet
que no pot, ni ho vol tampoc, imaginar el reflex de la impotència que deixa al seu pas...
...
reflex en la mar retornada l’estampa càlida i viva
d’un passat gloriós que ja no és, perquè sols
li resta refredar-se en l’oblit del temps
...
morint i deixant la mort al pas
dels pensaments candents
com un cràter mort.
Sec i eixut
estèril,
sí.

Un batec del temps.

Etern instant,
fugaç en l’oblit.
Com un cràter mort
de pensaments candents,
va morint i deixant mort al seu pas.
I en aquesta seva mort, renaixent amb força,
aquella vida que un dia va deixar anihilada i estèril,
donant fruit, la negra terra, caldós i brillant suc dels fruits
fermentats, nascuts per la vida que li han dut els teus llims.
Fins de la teva força cruel pot esdevenir la promesa d’un futur
engrescador, mereixedor del millor festí de l’etílic Déu Bacus.

Foto: Empar Sáez

Nuesa literària: Contes de fantasmes

Foto: Jeremies Soler

Nuesa literària: Contes de fantasmes

Voldria haver dit el que el titular de l'enllaç ha dit, voldria tenir les paraules que el titular de l'enllaç té. Per sort, tinc un enllaç a les seves paraules, a la seva pàgina i al nostre treball conjunt.
Tant l'Empar com el Ferran, tenim un relat en aquest llibre, ni de bon tros són els millors, però no deixen indiferents, sobre tot el de l'Empar, que et fan venir unes esgarrifances...
Si ho voleu, i voleu fer-li cas, seguiu els consells del company de Nuesa Literària.

"Contes de fantasmes" és un llibre modest, sense cap deliri de grandesa, i fet amb el cor.

Perfum

Perfum

Ensuma la flor
somnis del teu aroma.
El suau deliri
ensinistra el meu desig
en nits de fragàncies.

S’escola l’olor,
per esquerdes i branques.
Ones de lliris
suavitzen la foscor gris
en sines delicades.

Em beses el cor
amb pètals de paraules.
En el silenci,
llisca de passió el crit
i ben junts ens engalta.

Xantalam - Empar

Homenatge a Pepe

No volia deixar passar el meu homenatge a un gran mestre de l'escena.

I una de les seves més divertides era el tros que parla de la dignificació del treball, però... millor que l'escoltem en ell.

Festa del Jazz a Terrassa

Foto: Ferran d'Armengol

Tornem a viure, un any més, el Festival de Jazz. Ja són 28 anys de realitat oficial, altres veus diuen que ja són cinquanta els anys. El dissabte dia 7, a la plaça Vella de terrassa, uns xicots de ses Illes ens varen portar el millor blues del seu repertori, aquí un trosset de la seva actuació, tot tocant el tema "Menphis train" Ells són els "Big Yuyu & The Hot Nite Band".

La teva nau

Foto: Empar Sáez a Córsega

La teva nau...

La teva nau esberlava
les ones juganeres
anant i venint
cercant l’horitzó promès
per les nimfes del mar

Maragdes vivents
coralls moribunds
natura en explosió
cossos ardents.

La teva nau esberlava
la quimera dels pescadors
teixidors de xarxes
i de somnis assossegats.

Cors en explosió
moribundes tradicions
anhels ardents
vives paraules.

La teva nau esberlada
pel desig moribund
dels somnis anhelats
entre ones juganeres.

...

Mai oblidaré els teus colors
nau esberlada,
ancorada en un mar mitològic,

estimat de la seva gent.

Ferran d'Armengol

Poetes a Manlleu

Fotografia: Ferran d'Armengol

Dansen les titelles,
dansen els capgrossos
i els gegants.

Com fantasmes
envaïen els carrers
amb gralles i timbals.

Feia fred i plovia
i cap el vespre
ens va nevar.

Dansaven les titelles,
i els capgrossos,
també ho feien els gegants.

*

* * *

*

Manlleu 14 de Desembre de 2008

Una freda nit de Nadal

Una nit de Nadal

Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.
Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m’ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.
Volia oblidar, i m’he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m’ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d’una nit de Nadal, tan llunyana com distant d’aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s’ho va endur tot, fins la felicitat d’aquells records. Era al gener, però, el Nadal d’aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.
Què hi farem!
Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d’una carena imaginaria, d’una vida que s’ha deixat perdre en l’abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d’aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.
Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m’adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...
Sento com una agonia vital, una freda percepció que se’t fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d’aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...

* * *

—Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.
—Fuig filla, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...

Córsica; estiu 2008

Vistes del capvespre a Belgudé

Córsica

El sol es pon enllà les muntanyes, entre boires s’albira un tros de mar que acull els seus flamígers braços, esmorteïts en la seva darrera dansa diürna. Com una pilota roja i freda en la distància, saps que bull en el seu comiat colrat, i saps com de fort retornarà demà, per escalfar jornades de passeig i gaudi, caminant a la vora del mar, serpentejant camins de muntanya, on les cabres tenen el seu cap i casal, allí on els corbs hi fan niu en pau jovial i cridanera, bevent dels llacs, que com clivelles d’aigües dolces, s’amaguen entre carenes pedregoses. Dalt del cim i mirant més avall els núvols, veus una cala arenosa, amb un castell que domina una petita badia, antic recull de pirates o corsaris.
Córsica, la indomable, aquella que sempre lluita i mai ha estat vençuda. Un petit tros de món, una illa on hi és tota la vella Europa. País on la llegenda ens diu que Neptú hi va fer niu i gatzara amb unes nàiades dels rius interiors de l’illa. Rius, que com venes blaves, ocres, verdes i marrons, recorren tot el tronc central, encaminant-se mandrosos i àgils a les platges arrecerades de difícil accés. És cert, és una illa abrupta; però acollidora.
Diuen que són esquerps els seus habitants, potser han volgut sotmetre’ls, i mai es deixaran prendre l’orgull. Ningú no és prou valent, ni prou xaruc, fins i tot el seu fill més conegut, aquell qui els va trair; desembarcant al front de les tropes del país opressor, i aquell, qui mana encara; que un cop ja va tenir el botí a les mans, mal destí li varen oferir al col•laborador, no deixant-lo malviure a la seva nadiua terra. Però si que li deixaren veure-la, del seu retir estant, a Elba, petita pedra al mig del mar.
Illa de contrast la Córsica, on hi conviuen càlids deserts amb cims de neu, llacs tranquils i rius abruptes; platges sorrenques i cales esquerpes; camins costeruts i planes eternes. Ciutats penjades d’un penya-segat, castells que dominen badies daurades. Boscos de castanyes i misteris en les obagues. Al tard, no deixeu de caminar, que si la nit us cau al damunt, potser parareu en una altra illa a l’endemà.
Quan hi arribis, fes-ho pel sud, i el primer que has de fer és cercar el salt de la núvia, després tot segueix sent màgia, fins a l’últim moment, fins quant la ciutadella de Calvi, camí del nord, ens diu adéu.

Ciutadella de Calvi

Fotografies: Ferran d'Armengol