UN CAPVESPRE A LA MEDITERRÀNIA

Company del vent, Abbas Kiarostami

2012-01-16T17:39:00.001Z

Hi ha llibres que arriben a les mans per atzar, o que ni tan sols hom recorda com se’ls ha trobat. Cercava, potser, un altre autor en una llarg prestatge i vaig topar amb el seu nom: Kiarostami, que en aquell moment només relacionava amb el cinema i la fotografia. “Compañero del viento” d’Abbas Kiarostami és un recull de poemes breus del gran director de cinema iranià.

El do de la brevetat de l’anomenat haikú al Japó, kosuk a Turquia, sach’ a l’Aràbia prehislàmica o josravani a Iran, és la forma poètica més subtil i suggeridora, aquella que compacta concepte i imatge en un tot tridimensional, immers en la contemplació més silent, mostrant una connexió profunda entre l'home i la natura. Hi ha llibres que són una troballa esplèndida i persones que tenen l’habilitat, el talent, de transformar en bellesa tot el que toquen.

Aquí teniu alguns dels josravani d’Abbas Kiarostami.

Somni de massacre d’ocellets

sobre un coixí de plomes

Una dona es desperta

sense esperar ja carícies

al costat d’un home adormit

Res

no podem fer

quan el cel

té la intenció de ploure

Pensant-ho bé

no entenc

la raó de les durícies

en les mans de qui té les mans buides

L’abella

s’embriaga

amb el perfum d’una flor desconeguda

El desmai plorador

l’alt xiprer

un veí entristit

en l’horabaixa de tardor

Crido

sobre una profunda vall

tot esperant el tornaveu

Abbas Kiarostami

Traducció al castellà: Clara Janés i Ahmad Taherí

(Traducció al català: Empar Sáez)

Óssip Mandelstam, Armènia en prosa i vers

2012-01-09T17:06:00.000Z

Per començar us ofereixo un tast de la seva prosa, l’impuls esplendorós de les paraules del gran poeta rus, Óssip Mandelstam.

“Miris on miris, als ulls els falta sal. Caces formes i colors i tot és pa d’àngel. Així és Armènia.”

Fascinat per la idea d’Armènia, del seu passat clàssic, també com a civilització bressol del cristianisme, i atret pels paral·lelismes que establia amb Judea, Mandelstam fa un viatge a aquelles terres entre els mesos de maig i octubre de 1930. En aquest llibre, “Armènia en prosa i vers”, trobem les obres que escriu en tornar de la seva visita al país; en descriu els paisatges, el caràcter de la gent, ens parla de la llengua...; tothora de fora estant, amb una immensa empatia.

“L’any passat mateix, durant la meva estada a l’illa de Sevan, a Armènia, tot passejant entre l’herba que m’arribava a la cintura, vaig poder admirar la foguera escandalosa de les roselles. Falsos distintius de cotilló, brillants fins al punt de provocar dolor quirúrgic, aquestes papallones incandescents de boca buida, grosses, massa grosses per al nostre planeta, creixen al capdamunt de fatigoses tiges peludes.

Vaig envejar els nens, que sortien, lleugers, a caçar ales de rosella entre l’herba. T’ajups un cop, un altre... I ja tens foc a la mà, com si un ferrer t’hagués deixat en préstec unes brases.”

L’extremada bellesa de la paraula, l’harmonia entre pensament racional i lirisme àvid, la composició equilibrada del conjunt, fan d’aquest llibre una obra mestra. Us en deixo un darrer fragment:

“Una salamandra no té cap sospita de les taques negres i grogues que du a l’esquena. Ni se li acut que aquestes marques se situen en dues cadenetes, o bé es fonen en un sol caminet seguit, segons la humitat de la sorra o si els colors de l’empaperat del terrari són vius i alegres o fúnebres.

Però la salamandra pensant –l’home– mira d’endevinar el temps que farà demà per tal de poder determinar per ell mateix els seus colors.”

Quan Mandelstam s’acomiada d’Armènia, encara té la intenció de tornar-hi, però quelcom el va far dir:

Ja no et veuré mai més,

cel miop d’Armènia.

El 1934 és detingut i desterrat al desert gelat de Sibèria. Óssip Mandelstam és una de les nombroses víctimes de la brutal repressió cultural i artística practicada pel règim d’Stalin. Mor el desembre de 1938 en un camp de presoners de la Unió Soviètica.

No ens podem pas queixar. Aquest és l’únic país que respecta la poesia: maten per ella. En cap altre lloc passa... Óssip Mandelstam

Armènia en prosa i en vers

Òssip Mandelstam

Edició, traducció i notes d'Helena Vidal

Poesia dels Quaderns Crema

LO CANTICH - METONÍMIA

2012-01-02T20:35:00.000Z

Acabat l'any 2011, la revista digital de poesia LO CANTICH ens presenta el seu número 12, i el nostre bloc hi està molt relacionat.

La portada és de la nostra neboda Xènia d'Armengol i Rosich, i el poema, que va ser escrit per a la Marató de tv3, és de l'Empar.

Voldríem, amb aquest post, demanar que aquest any 2012 ens sigui a tots venturós, i que la senzillesa que respira aquest dibuix ens embolcalli en els quefers de cada dia, a tots nosaltres, amics, família, veïns... a tots en general, que el món és molt petit, i tots hi estem connectats.

Us deixo amb la imatge de la Xènia i les paraules de l'Empar.

Bon any a tots!

Portada de "LO CÂNTICH" dibuix de Xènia d'Armengol

M'hi arrelo a pedaços,

m'aferro al teu cos de fusta,

assedegada xuclo l'aire.

Reprenem juntes el crit

damunt les despulles

amb les ales enceses

de llum i de temps.

Empar Sáez

Impressionistes: mestres francesos de la col·lecció Clark. Berthe Morisot

2011-12-25T22:21:00.016Z

L’exposició “Impressionistes, mestres francesos de la col·lecció Clark”, al Caixa Forum de Barcelona, aplega un conjunt extraordinari de pintura francesa dels segles XIX i començaments del XX, procedent de la col·lecció Sterling i Francine Clark. La podem veure fins el 12 de febrer de 2012.

El recorregut per les pintures de Renoir, Degas, Pissarro, també pels artistes de l’escola de Barbizon: Camille Corot, Millet i Rosseau Theodore, a més dels pintors més acadèmics de l’època com Bouguereau, Jean-Leon, Stevens Alfred i els impressionistes posteriors, Bonnard, Gauguin i Toulouse-Lautrec, és absolutament excepcional.

Berthe Morisot, "Le bain", 1885.

De totes les obres exposades, m’agradaria destacar-ne dues que em van captivar especialment: “El bany" i "Dàlies”, de Berthe Morisot. D'aquesta dona excepcional en un món dominat pels homes, que va demostrar una gran determinació i mai no va renunciar a la seva vocació per la pintura, voldria transcriure les paraules que Philippe Burty va dir sobre ella: “Des de Fragonard mai ningú no havia utilitzat els tons clars amb tanta seguretat i intel·ligència”. Morisot era especialment bona amb el blanc. De la seva obra, extensa i curulla de vida, ens colpeix especialment la delicadesa i sensualitat, el seu desig de pintar el moviment fins i tot en les coses inanimades.

Berthe Morisot, "Dahlies", 1879

Berthe Morisot mor prematurament als 54 anys. Després del funeral Camille Pissarro reconeix: “No pots imaginar com estem de sorpresos i commoguts per la desaparició d’aquesta gran dona, tenia un talent extraordinari, va honorar al nostre grup Impressionista, un grup que va desapareixent, com tot en aquesta vida. Pobre senyora Morisot, és gairebé una desconeguda per al públic!

Giuseppe Ungaretti

2011-12-19T13:46:00.003Z

“L’inesprimibile nulla... és una obsessió que torna, com veurà el lector, en la meva poesia. La presa de consciència inicial de l’ésser que sóc, sembla estar en el significat d’aquest no-res. Vaig néixer a Alexandria, és a dir, en una ciutat que no forma part de l’oasi constituït pel Nil. Alexandria és al desert; un desert on la vida és, potser, intensíssima des de la seu naixement, però on no deixa cap signe de permanència en el temps. Alexandria és una ciutat sense cap monument, o millor, sense cap monument que recordi el seu passat antic. Canvia incessantment. És una ciutat on el sentiment de temps, del temps destructor, està present en l’imaginari per sobre de tot. I quan dic “res”, penso especialment en la feina d’anorreament produïda pel temps. Penso també en el miratge que aquest no-res i el temps abolit poden presentar en la imaginació del poeta, en una imaginació que em duu a la infantesa”

Giuseppe Ungareti (Fragment del pròleg d’Andrés Sánchez Robayna del llibre La alegría

(Traducció. Empar Sáez)

El port sepultat

Aquí arriba el poeta

i després torna a la llum amb els seus cants

i els dispersa

D’aquesta poesia

em resta

aquest no-res

d’inesgotable secret

Il porto sepolto

Mariano il 29 giugno 1916.

Vi arriva il poeta

E poi torna alla luce con i suoi canti

E li disperde

Di questa poesia

Mi resta

Quel nulla

Di inesauribile segreto.

Giuseppe Ungaretti, La alegría

(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

Sóc una criatura

Com aquesta pedra

del Sant Michele

tan freda

tan dura

tan resseca

tan refractària

tan absolutament

inanimada

Com aquesta pedra

és el meu plor

que no es veu

La mort

es paga

vivint

Sono una creatura

Valloncello di Cima Quatro il 5 agosto 1916

Come questa pietra

del S. Michele

cosí fredda

cosí dura

cosí prosciugata

cosí refrattaria

cosí totalmente

disanimata

Come questa pietra

è il mio pianto

che non si vede

La morte

si sconta

vivendo

Giuseppe Ungaretti, La alegría

(Traducció al castellà: Carlos Vitale) (Traducció al català: Empar Sáez)

La poesia ha de dur un secret, això ens diu Ungaretti, un secret inesgotable. Els seus versos condensen el sentiment de buit, allò suspès de la inanitat de les coses, alliberat en l’infinit: del no-res intern abocat al no-res absolut.

Etern

Entre una flor agafada i una altra oferta

l’inexpressable no-res.

En les edicions bilingües “La alegría” –que inclou “El puerto sepultado” i “Alegría de náufragos”– i el llibre “Sentiment del temps” hi ha un bon recorregut per la poesia d’Ungaretti; poesia inclinada vers la condensació i el silenci que revelen les paraules. Ens parla de buit i d’absència percebuda com un món llunyà en l’espai i el temps, que ell torna a sentir ben vius entre el fullatge del sentiment, de la memòria i de la fantasia.

POEMES IL·LUSTRATS PER A LA MARATÓ

2011-12-18T23:16:00.001Z

Dibuix: Xènia d'Armenol - poema Empar Sáez

Dibuix: Xènia d'Armengol : Poema : Empar Sáez


Bloc Poemes per a la Marató. Encara hi pots participar o comprar les obres exposades en diferents localitats.

Dibuix: Xènia d'Armengol . Poema: Ferran d'Armengol

Poemes per la Marató

La batalla, Álvaro Reja.

2011-12-11T19:26:00.001Z

L’artista Álvaro Reja torna a guanyar un premi de pintura. En aquesta ocasió el Primer Premi Francisco Lillo Mora, del II Certamen FundArte. L’obra guanyadora, “La batalla”, pren dels llibres medievals i de les il·lustracions antigues un embolcall de classicisme, però tanmateix el quadre manté el segell clar i inconfusible de l’autor palentí. “La batalla” simbolitza els conflictes i la manca d’entesa des del seu especial punt de mira, oníric i irònic.

Des d’aquest bloc ens volem sumar a les felicitacions pel prestigiós premi que va rebre el mes passat i mostrar-vos l’obra guanyadora.

Mireu aquest altre quadre, "Aura y yo", la imatge del qual ens ha estat cedida amablement per l’artista. Observeu i apropeu-vos a un univers de somni, deixeu-vos arrabassar l’ànima en aquesta també brillant creació de figura i color.

Enhorabuena, Álvaro, els teus èxits ens omplen d’alegria, per molts anys!

Salvatore Quasimodo, Obra poètica

2011-11-27T16:47:00.001Z

L’edició bilingüe de l’Obra poètica de Salvatore Quasimodo, a Edicions del Salobre, traduïda per Sussana Rafart i Eduard Escoffet, és una de les grans troballes poètiques que darrerament he fet, la lectura de la qual recomano.

Transcric el fragment inicial de la biografia de Salvatore Quasimodo (premi Nobel de Literatura 1959) escrita per ell mateix i que també forma part del llibre.

“Vaig néixer a Siracusa el 20 d’agost de 1901. El meu pare era ferroviari. En la calor excessiva de la plana de sofre refilava el xiulet que anunciava els trens insuficients. Els pobles, al voltant, es deien Megara Iblea, Sferro; recorden Grècia i l’aspresa del seu paisatge. Vaig ser batejat a Roccalumera, a pocs quilòmetres de Taormina. La meva àvia era una grega autèntica de Patras. Vaig aprendre a llegir i a escriure molt aviat. I em vaig apropar als poetes. No els entenia encara; però me’n queda d’ells una imatge inesborrable.

Vaig anar a l’escola primària de Gela: allà vaig sentir el terratrèmol de Messina. Passats tres dies, el meu pare va ser traslladat a la ciutat de les runes. Allí vaig tenir el primer contacte amb la mort. Afusellaven els xacals. Ens estàvem tancats en vagons de tren; i els nous moviments sísmics ens desplaçaven d’un desastre a l’altre.”

Els poemes que trobem en les seves primeres obres, recollides en “El vespre ve tot d’una”, són d’un gran contingut simbòlic, concisos, greument condensats; l’estil hermètic del mateixos el compartia amb altres poetes italians de l’època, com Giuseppe Ungaretti i Mario Luzi, tots ells molt influenciats pels poetes francesos Paul Valéry i Stéphane Mallarmé, i que formen part de la denominada escola hermètica italiana.

I el vespre ve tot d’una

Tothom es troba sol en el cor de la terra

travessat per un raig de sol:

i el vespre ve tot d’una.

Ed è subito sera

Ognuno sta solo sul cuor de la terra

trafitto da un raggio di sole:

ed è subito sera.

Salvatore Quasimodo, Aigües i terres, 1920

Sebastiano A. Patanè llegeix a Salvatore Quasimodo

L’experiència de la guerra i de l’ocupació alemanya el marcaren d’una forma decisiva; la seva obra va fer un gir i es va allunyar de l’hermetisme, s’obrí a una major sensibilitat humana, a la reconstrucció moral de l’home. Aquesta nova etapa queda palesa en els llibres “Dia rere dia” i “La vida no és somni”

En el fullatge dels salzes

I com podíem nosaltres cantar

amb el peu estrany damunt el cor,

entre els morts abandonats a les places,

sobre l’herba dura de glaç, al plany

de xai dels joves, al bram negre

de la mare que s’atansava al fill

crucificat al pal del telègraf?

En el fullatge dels salzes, com un exvot,

també les nostres cítares penjaven,

oscil·laven lleus al vent trist.

Salvatore Quasimodo. Dia rere dia, 1947

Els darrers llibres de Quasimodo, “El verd fals i vertader”, La terra incomparable” són més intimistes, contenen un dramatisme i una decepció manifesta per l’esdevenir de la història. El darrer, “Deure i haver”, podríem dir que és una mena de balanç i testament de la seva vida.

A estones alguna cosa em sobrepassa

lleugera, un temps pacient,

absurda diferència la que corre

entre la mort i la il·lusió

del bategar del cor.

Salvatore Quasimodo
Últims versos del darrer poema publicat: "Tinc flors i de nit convido als pollancres"

Tensant el vers

2011-11-24T18:43:00.000Z

Fa uns mesos publicitàvem el Concurs de Poesia Social i de Denúncia engegat des de l’Associació de Relataires en Català i us animàvem a participar. Ara ja podem gaudir de l’obra col·lectiva “Tensant el vers”, editat per Meteora, i on s’apleguen els poemes seleccionats.

Com hi podeu veure els poetes també ens rebel·lem, i aquesta revolta pacífica és senyal de progrés, de maduresa i de valentia. Aportem una altra manera d’explicar les coses; no cridem, estem convençuts, però, que la força de la paraula escrita, el pensament bellament escrit, és inaturable.

L’acte serà el proper dissabte a la Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, a les 12 del matí.

Us hi esperem!

Empar

EDICIÓ ESPECIAL - SETZE PETGES - PRESENTACIÓ A L'ATENEU BARCELONÈS

2011-11-20T21:52:00.001Z

Muntatge de Ferran d'Armengol

Aquesta és la targeta que us convida a la presentació que es farà el 21 de novembre d'enguany a l'Ateneu Barcelonès, a la Sala Oriol Bohigues.

Imatge de Empar Sáez

Aquests són els Petges. En aquesta imatge falta el Josep Maria, que rondava per Namíbia el dia que varen fer la presentació a Rubí, el passat 29 d'Octubre.

Imatge de Vicenç Puerto

I com en l'anterior ocasió del 2005, els escriptors Maria Barbal i Isidre Grau seran els mestres de cerimònia, fent-los la presentació del llibre de relats "Edició especial".

Aquest cop també es podrà comptar amb la participació de l'actor David Segú per dirigir la presentació que faran els autors del llibre.

Us esperem a tots a la presentació del llibre:

Edició especial.

Portada del llibre "Edició especial" (Meteora 2011)

Enllaç al bloc dels Setze Petges

Barcelona, Novembre 2011

Edició especial, Setze Petges

2011-11-11T23:57:00.003Z

El llibre l’he pogut llegir començant pel final, com faig amb el diari; justament he iniciat la lectura per La contra, que en aquest recull de relats amb format de diari té una invitada especial: la Maria Barbal. Les seves paraules troben, com sempre, el to precís que hi assenyalen l’element aglutinador del llibre i la qualitat literària i humana dels components d’un grup de “petges” provinents de les classes d’escriptura de l’Ateneu.

Dels Esports, no n'he pogut fer una lectura ràpida (com de costum faig), al contrari; “Corredor de fons”, de l’Oriol Solé, m’ha fet restar immòbil, mentre el ritme trepidant del text se m’enduia per davant. “El meu esport preferit fins que perdo”, més pausat, permet alentir el pas, però no us en refieu d’aquest escriptor; fins més enllà del final del conte no sabreu com acaba tot plegat.

En la secció d’Anuncis classificats a càrrec d’en Josep Maria Ricart trobem el que mai, ni llegint entre línies, es deixa veure en aquesta mena de texts: el drama personal abillat d’aventura, plaer fugaç i falsa seducció. Tot un repte magníficament resolt en el conte.

Els articles d’Opinió, com també les cartes al director, són un dels grans atractius dels diaris. L’Hilari García, en aquesta secció, provoca un agraïment immens; fa riure des de bon començament. En tots els seus articles ens fa viure una realitat lúcida, tanmateix és un món especial, absolutament real de tan absurd, ben seu, únic i irrepetible.

En el Temps no hi trobareu cap mapa amb lluminosos sols i núvols dispersos. Els “Solsticis” d’en Ferran d’Armengol creen un ambient fredament asfixiant i gèlidament passional amb molt pocs elements; diàlegs i pensaments minimalistes, de gran impacte literari. “A l’hora del te” es produeix la gran tempesta humana, ¿d’un temps passat? ¿O potser és la propera que se’ns acosta? Intemporal, devastadora, descarregant un llast de fang; un conte memorable.

Fets i gent, la secció que la Mercè Bagaria dirigeix amb mestratge, inclou dues històries excepcionals, crues i punyents, de pèrdues esfereïdores i destins ferotges. Dos magnífics contes que es llegeixen amb delit, on el gaudi hi és assegurat.

A l’apartat de Cultura, la Mariàngels Calaf aporta una narració que sorprendrà gratament als lletraferits; els hi permetrà delectar-se amb el joc cal·ligràfic i sensual dels mots, un exercici imaginatiu extraordinari, ben trenat.

De la Rosa Muxí, encarregada de Ciència i tecnologia, sobta la gran capacitat d’integrar coneixements científics en la narració literària, barrejant-hi elements imaginats, creant amb tot plegat una fabulosa història com fa a “Gènesi”.

La Montserrat Escartín, a la secció d’Educació, és capaç d’encabir en un únic vagó un batibull de vida, una munió de personatges, les preguntes més pregones en un entorn fascinant d’existències múltiples, en una constel·lació d’éssers vius. No us quedareu pas amb el corcó del dubte; n’aprendreu tant..., de ben segur!

L’Economia va com va, i l’Anna Masip ens ho adoba amb dues històries que valen el seu pes en or, narrades de forma amena, a bon ritme, evitant riscos gratuïts, i acabades amb un superàvit de moltes xifres, uns contes rodons.

A Nacional compten amb l’experiència i el talent d’en Jordi Bordas per encarar dos temes de gran pes: les “Relacions laborals” des de la vessant més divertida i lúdica, i del “Secret i confidencial” més ben guardat de les relacions entre països “germans”, un treball d’investigació que bé mereixeria un premi.

I finalment des d’Egipte, a Internacional, l’Antoni Cardona ens fa la crònica detallada d’una fugida, els canvis de rumb del seu personatge, un corresponsal al Pròxim Orient, un joc de miralls, una meticulosa i eficaç incursió en el món interior d’un home que ha patit un gran trasbals, des de la vessant més divertida, conduïda amb ofici.

Els Petges ens expliquen a l’Editorial el llarg camí que ha hagut de recòrrer el recull; les il·lusions, els entrebancs, i el fet inesperat i colpidor que esperona un projecte adormit. També hi destaquen la col·laboració de la Sara Cendan i Masip, la il·lustradora de totes i cadascuna de les històries, qui ha realitzat un magnífic treball, adient al format del llibre i al joc en el qual està immers.

La Primera plana és de l’Isidre Grau i m’agrada especialment que en destaqui la vessant “d’aventura compartida” que té la literatura en aquests projectes col·lectius i l’enriquiment que per al lector suposa la lectura d’un llibre d’autories múltiples.

En memòria de la petja Rosa Muxí, el seu microrelat “El clon” és qui té l’honor d’inaugurar el llibre Edició especial.

Ara que ja l’he acabat, torno als mots encreuats, ah! i també faré una ullada a l’horòscop.

Bona lectura per a tothom.

Els Petges a la presentació del llibre a Rubí.

Empar Sáez

Enllaç al blog dels petges
Fotografies: Empar Sáez

Poesia a la Carta: Miquel Bauçà

2011-10-31T18:34:00.002Z

El Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el seu racó poètic dels divendres, acollia el passat 28 d’octubre la XIX Sessió de Poesia a la Carta. L’autor: Miquel Bauçà (1940-2005).

L’organització de l’acte va anar a càrrec de la Clara Mir i la Marta Malleu. La Marta ens va fer un breu resum de la trajectòria de “Poesia a la Carta” aprofitant el canvi d’ubicació.
Les sessions anteriors s’havien celebrat en un local d’Esquerra Republicana, al Poblenou; d’ara endavant el Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592) serà la nova seu de “Poesia a la Carta”. En aquestes trobades, que varen començar el 2005, la Clara Mir i la Marta Malleu han presentat a grans poetes catalans, també joves promeses i poetes consolidats que han recitat ells mateixos els seus poemes.

Clara Mir i Marta Malleu en la sessió de Poesia a la carta

La Clara Mir, poeta, amiga de Bauçà des dels anys de joventut, quan ell arribà a Barcelona per fer estudis de Filosofia i Lletres, va anar esgranant, subtilment, paraula a paraula, la vida, l’obra, personalitat, biografia, records..., addicionant tastets de la poesia d’en Bauçà, d’alguns dels fragments del seu llibre inclassificable “El canvi”, especialment els que fan referència als temes recurrents de la seva obra, de la seva conversa.

Una formidable sessió per a aquells que mai no havien llegit a Bauçà, per qui ens hi havíem apropat, però no a bastament, i per als més avesats en la lectura de l’autor. Un aproximació humana al personatge, des dels anys de poesia compartida de joventut i al llarg de tota una vida d’amistat. Els fragments de les cartes escrites a màquina, o dels llargs fulls impresos des dels primitius ordinadors, que la Clara Mir ens va llegir parcialment, tothora amb respecte, admiració i estima per l’autor, ens obria una nova porta per a la lectura de la vasta obra de Miquel Bauçà.

Us deixo un poema del llibre “Obra Poètica 1959-1983” que no recordo si ens el va llegir la Clara, però és un dels meus preferits, “Una vegada encara” (del llibre Una bella història). S’hi inclouen, en aquest volum, curiosament, dues versions dels poemes d’Una bella història; la primera reprodueix la que havia estat publicada el 1962 i la segona respon a una revisió feta per l’autor l’any 1985, en heptasíl·labs. Transcric aquí les dues versions, escolliu, vosaltres la que us agradi més, jo ja ho he fet.

UNA VEGADA ENCARA...

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t’haguessis mort com et morires,
jo, a l’estiu, t’hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l’hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s’haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t’hagués acalat
jo mateix t’hauria fet un gaiato d’ullastre
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits
i un capell de palla m’hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t’haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Miquel Bauçà

***

Aquest vespre, un altre cop,    em retorna a la memòria
que si no haguessis fuit tan de sobte com ho feres,
jo, a l’estiu, t’hauria duit    feixos prims de llenya seca
per poder fer foc tots sols,    a l’hivern, a la foganya,
i perquè poguessis tu    adormir-te fitant flames,
els teus somnis amarats    d’illes clares de faustesa,
illes contra un passat llord.    Per la festa de la Santa,
bé t’hauria duit al mar    i també a mirar la fira.
Jo mayeix t’hauria fet,    la vellesa pervinguda,
Un gaiato a l’ullastrar,    tot sentint entre roselles
el piular dels verderols.    Als calçons i a la camisa,
tu m’hi hauries fet repunts, i en un alat capell de palla
les lletjors m’haguera tret de la vista extenuada.
Quan haguessin començat    a deixar caure les fulles
Les figueres del camí,    jo t’hauria cavat terra
per tapar-nos ben plegats, si ni haguessis pres la fuita,
sense dir-m’ho, només fent    aquell riure cru de morta.

Miquel Bauçà

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar

2011-10-16T21:30:00.001+01:00

Les nombroses reedicions de la primera novel•la de la Marguerite Yourcenar, de 1929, publicades sense canvis ni correccions afegides, conserva una vigència sorprenent. Els costums, les idees, els prejudicis de la nostra època s’han modificat, sí, però no tant com ens podríem imaginar. És així com la idea central d’aquest llibre conserva encara una validesa plena per a qualsevol lector actual que s’hi apropa.

Com escriu Yourcenar en el pròleg: “el problema de la llibertat sensual en totes les seues formes és en gran mesura un problema de llibertat d’expressió.”

La utilitat social, el valor ètic i humà d’una obra literària és un valor afegit i d’aquest llibre, considerat una obra major de la literatura universal, tot i la seva breu extensió, vull transcriure, conservar, una selecció de frases que en el moment de la lectura em van captivar per un motiu o un altre:

Hi ha moments de la nostra existència en els quals som, de manera inexplicable i quasi paorosa, el que més endavant esdevindrem.

Però sempre és així: les nostres obres representen un període de la nostra vida que ja hem superat, en l’època en què les escrivim.

Els altres veuen la nostra presència, els nostres gestos, la manera com els mots es formen en els nostres llavis; únicament nosaltres veiem la nostra vida. (...) Car no hi ha res diferent; el món, per cada un de nosaltres, només existeix en la mesura que limita la nostra vida.

Em creia convertit en allò que veritablement era, car tots ens transformaríem si tinguéssim el coratge de ser el que som.

Les confidències, amiga meva, són sempre pernicioses, quan no tenen com a finalitat simplificar la vida d’un altre.

No és difícil alimentar pensaments admirables quan els estels són presents. És més difícil conservar-los intactes en la petitesa del dia rere dia; és més difícil ser davant els altres el que som davant Déu.

La gent que hom troba pels carrers , durant el dia, fan la impressió d’anar cap a lloc precís, que se suposa raonable, però, a la nit, semblen caminar pels seus somnis.

Per primera vegada sentia el plaer pervers a diferir dels altres; és difícil no creure’s superior, quan es sofreix més, i veure la gent feliç provoca la nàusea de la felicitat.

La vida és el misteri de cada ésser: és tan admirable que sempre se la pot estimar.

La saviesa, com la vida, em semblà feta de progressos continus, de recomençaments, de paciència.

Un crepuscle enterbolit començava a omplir la meva cambra; l’ombra es posava sobre les coses com una brutícia més.

Cada tarda, m’atorgava uns instants de música que només eren per a mi tot sol. Certament, aquest plaer solitari és un plaer estèril, però cap plaer no és estèril si posa el nostre ésser d’acord amb la vida.

Sempre m’ha semblat que la música només hauria de ser silenci, i el misteri del silenci, que intentaria expressar-se. Fixeu-vos, per exemple, en una font. L’aigua muda omple els conductes, s’hi acumula, vessa, i la perla que cau és sonora. Sempre m’ha semblat que la música només havia de ser el sobreïxent d’un gran silenci.

Sovint he pensat, amb tristesa, que una ànima realment bella no obtindria la glòria, perquè no la desitjaria. Aquesta idea que m’ha desenganyat de la glòria, m’ha desenganyat del geni.

Com que no he sabut viure segons la moral habitual, intente, almenys, estar d’acord amb la meua: en el moment en què rebutgem tots els principis és convenient proveir-nos d’escrúpuls.

***

Alexis o el tractat del combat inútil, Marguerite Yourcenar.
Traducció de Rosa Serrano i Antònia Pallach i Estela.
Pirene Editorial, 1994.

RECITAL POÈTIC A PALAFRUGELL

2011-10-11T23:17:00.006+01:00

Aquest diumenge 16 d'octubre, a Palafrugell, Recital Poètic.

Recital Poètic

Racó Poètic Palafrugell

Diumenge, 16 d'octubre de 2011

Sala d'actes del Teatre Municipal de Palafrugell

Carrer Santa Margarida, 1

Palafrugell

Programa

Presentació:

Carme Hostaled

Lectura de poemes:

Montserrat Comas

Pau Mestres i Parés

Empar Sáez

Ferran d'Armengol

Toni Arencón i Arias

Joan Abellaneda

Santi Borrell

Daniel Ferré

Carles Figueras

Sandra Domínguez Roig

Marc Freixas

Laura Ropero

Presentació del poemari:

'Els dies a les mans'

a càrrec del seu autor

Santi Borrell

Lloc:

Sala d'actes del Teatre Municipal de Palafrugell

Carrer Santa Margarida, 1

Palafrugell

Data i hora:

Diumenge, 16 d'octubre de 2011 a les 17.00h.

Lo Càntich a Palafrugell

Més informació a: LO CANTICH

Com anar-hi?

Octubre 2011

SALVADOR IBORRA - POETA

2011-10-02T12:09:00.004+01:00

Salvador Iborra - Imatge: Vilaweb

Els cossos oblidats - Salvador Iborra

Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge

sota el llamp de l'acer,

a mort la poesia, de matinada,

estesa a les fredes llambordes

d'una ciutat que es va perdent,

que de mica en mica

es va perdent,

dins un laberint

de raons absurdes.

F.d'Armengol. Octubre 2011

Qui!? pot descansar en pau?

No el coneixia personalment, al Salvador Iborra.

Un matí, d'aquest darrer any, abans de la primavera, parlava amb un xicot valencià unes poques paraules de cortesia, per omplir un espai de temps burocràtic financer, tot pagant ell una matrícula universitària en una oficina bancària del carrer del Carme.

Podria haver estat ell, aquell matí tot xerrant, qui em va dir... "sóc de València i escric, faig poesia", li vaig comentar que a València era tot un repte escriure en català, i poesia, i va afegir, "em sento com un exiliat, allí estic perseguit i vigilat per escriure en català..."

La seva mort, la coincidència i compromís ideològic m'hi han fet pensar.

La conversa és certa, però potser no era ell, no coneixia al xicot amb qui vaig parlar dos minuts, ni tampoc coneixia Salvador Iborra, però ell ha mort aquí, perseguit per un fat que les seves paraules ja intuïen.

"Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,

l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,

el consol de saber que podíem haver estat feliços."

Volia escriure uns altres renglons curts de l'autor, però sols he trobat aquests, que tots ja coneixem.

Aquesta cançó és una de les últimes que va penjar en el seu bloc: La ruta desconeguda

Salvador Iborra i Mallol a la wikipèdia

POEMES PER A LA MARATÓ, IL·LUSTRATS PER ARTISTES

2011-09-27T19:01:00.000+01:00

Una bona proposta i solidària, aquesta és la intenció de la gent de l'Associació de Relataires en Català. Sols demana un poema de vuit versos. Aviat serà el dia que TV3 dedica a diferents malalties, i com cada any que ho fa, diverses accions viuen al voltant d'aquest fet ja tradicional.

De què va?

És una cosa ben senzilla, pots escriure un poema, si t'agrada escriure, i que tingui a veure amb el tema d'aquest any, els trasplantaments, o bé pots il·lustrar un que ja estigui penjat en el bloc que s'ha creat per a aquesta finalitat, no deixeu de visitar-la.

Si voleu més informació, que n'hi ha, aneu al bloc seguint l'enllaç de sota mateix.

POEMES PER A LA MARATÓ IL·LUSTRATS PER ARTISTES.

LES BONES COMPANYIES, DE JORDI CORNUDELLA

2011-09-15T22:34:00.000+01:00

La lectura ens remou un cúmul d’emocions, les allibera, ens permet viure-les intensament, recordar-les de manera nítida i duradora, millor que la majoria de somnis. La concisió de la poesia, la concentració d’imatges i sensacions, en ocasions allunyades d’un raciocini fàcilment entenedor, més embrancades potser amb l’art de la suggestió i l’esperit evocador, ens apropa a un altre món, tan real com el que vivim, i a través del qual descobrim un horitzó inconscient o un paisatge oblidat.

Les bones companyies, de Jordi Cornudella, és un títol adient per a un llibre que tracta de l’experiència com a lector de poesia i de la lectura com a font de felicitat i plaer. Ens acosta els poemes i poetes que li han fet companyia, una mena d’amistat fidel i, afortunadament per a nosaltres, compartida en aquest magnífic volum.

El llibre inclou poemes escollits d’en Carner, d’una bona colla d’autors clàssics grecs i llatins (Hesíode, Alcman, Mimnerm, Safo, Íbic, Catul, Horaci...) amb traduccions del propi autor; comenta algun poema espars d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Maragall, Riba... Un itinerari on el lligam entre els poemes són els ressons que el mateix autor estableix i crea entre obres molt allunyades estilísticament. Hi trobem també converses de poesia amb el seu amic Joan Ferraté; pensaments i apunts sobre l’art de llegir i estimar els poetes.

Cornudella obre la primera part del llibre amb un petit fragment del cant sisè de la Ilíada:

«Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?

És com la lleva de les fulles, la dels homes.

Unes fulles el vent les escampa per terra, i unes altres el bosc

en esplet les fa néixer, i ve la primavera.

El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.»

Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

El primer poema que analitza Cornudella, Incúria d’agost, és un exemple fabulós de la capacitat de Carner de fer patent el món tal i com el sent, del seu gran poder mimètic.

Incúria d’agost

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

Cau aclaparat el lleure

sota els cels esbatanats;

blau ventall d’aires de foc,

el llagost va pels gorets.

El penyal voldria beure,

els herbeis són empolsats,

pel camí llueix el roc,

ix un baf de les parets.

El pla no fa sinó jeure,

els turons són aclofats,

els núvols no van enlloc,

els arbres s’adormen drets.

En destaco, finalment, aquest fragment d’en Cornudella en la part del llibre corresponent als “Apunts”:

“Viure en un poema, fer-hi estada una temporada, establir-s’hi: deixar que s’apoderi d’un mateix, igual que un paisatge. Primer el mires àvidament, provant de descobrir-ne cada detall i retenir-lo, però és en va: no és fins que ell s’ha apoderat de tu que pots furgar en els racons, deixar-te seduir per la potència o la subtilesa de cada evocació. La mirada no entén: reconeix. Allò de Pavese: la primera vegada no compta, o amb prou feines; quella che conta è sempre la seconda.”

Les bones companyies. Poetes i poemes. Jordi Cornudella.
I Premi Internacional d’Assaig Josep Palau i Fabre
Galàxia Gutemberg / Cercle de Lectors. Barcelona, 2010.

ENTREGA DE PREMIS "ARC A LA RÀDIO - SECRETS"

2011-09-13T20:18:00.006+01:00

El passat dia 10 de Setembre es va realitzar l'entrega de premis del Primer "Microrelats ARC A LA RÀDIO", del programa "Històries " de Ràdio Argentona i l'Associació de Relataires en Català (ARC).

Marta Pérez Sierra i Agustí Febrer

L'acte va començar amb la lectura de poemes de Marta Pérez Sierra

Santi Borrell i Joan Opi

i Santi Borrell.

Tot seguit, la presidenta de l'ARC i la presentadora del programa "Històries", de Ràdio Argentona, acompanyades per Montserrat Cervantes, Regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Argentona, varen presentar els guanyadors. La Sílvia Romero (ARC) va fer lectura de l'acte del jurat del Premi, i la Sílvia Cantos va llegir cada un dels tres microrelats guanyadors.

En aquesta imatge podeu veure alguns dels vint finalistes del premi, on varen participar aprop de quatre-cents relats i gairebé una vuitantena d'escriptors.

Jordi Masó - Alícia Gili i Santi Sala, segon, primera i tercer.

Primer Premi
"El manuscrit"
Alícia Gili Abad

Segon Premi
"La versió oficial"
Jordi Masó Rahola

Tercer Premi
"Posar-se al dia"
Santi Sala García

Les dues Sílvia

Aquest curs també tindrem premi de relats a la Ràdio, però a més de Ràdio Argentona, si han sumat dues emissores més, i podria afegir-se'n alguna altra.

El tema d'aquest curs, que durarà fins el mes de Juny, començarà aquest Octubre, i versarà sobre "Sentiments", un tema que pot donar molt de joc. Els diferents subtemes seran proposats abans de finals de Setembre, tant a la plana web de Relats en Català, com a la web de l'ARC i la de l'emissora de Ràdio Argentona.

Us hi esperem!!

Podeu seguir aquests enllaços, on hi trobareu molta més informació i algun altre enllaç interessant, així com la llista dels 45 relats finalistes.

Lo Cantich

La meva perdició

ARC

Totes les imatges són fetes per; Empar Saez

Setembre 2011

ONZE DE SETEMBRE - DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

2011-09-10T12:24:00.000+01:00

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA - ONZE DE SETEMBRE

La senyera al monestir de Sant Pere de Casserres. Foto: Ferran d'Armengol

No sé si cal dir res, sense paraules no ens podem quedar, i això sembla ser que és el que volen alguns; que a Catalunya ens quedem sense la nostra paraula, la nostra parla. I el que no entenc de cap manera són aquells catalans que s'ho miren i fan allò tan típic del; tant se me'n fot. Molt català, per cert.

No n'hi ha prou cridant:

!!!!!*!!!!VISCA CATALUNYA!!!!!*!!!!

ben fort.

Cal potser llevar-se d'una vegada i encarar el sol amb geni i orgull, sense manies ni covardies. Som el que som i ens sentim cofois, o no? Treballant plegats ningú ens atura, ho deia el mestre l'altre dia, doncs fem-ho!

L'Onze de Setembre s'ha de viure amics!!

Però també podem seguir vivint amagats darrere d'una paret de pedra per tota la vida, hi ha gent que viu molt bé sentint-se en contra de tot, quan el més senzill és ser tu mateix, sense llevadora. Oblidem els condicionaments, aquest matrimoni obligat no ens convé, deslliurem-nos-en.

O viurem sempre amb el cap sota l'ala, i en una altra llengua que la meva mare no em va ensenyar de petit.

Ara ja és l'hora... de llevar-nos i oblidar el malson, posem-nos a treballar! Per a nosaltres i per a tots els altres, com sempre, però amb el tarannà de casa nostra.

Ferran

Eugène Atget

2011-08-10T23:32:00.001+01:00

En aquest petit llibre de la col•lecció Photo Poche de l’editorial Lunwerg descobrim el misteri de la fotografia de l'Eugène Atget: imatges d’un món desaparegut, la buidor dels carrers i les places, la desolació dels jardins i botigues de París; la presència ocasional i fantasmagòrica dels seus habitants, una visió frontal, freda i despullada de qualsevol artifici que ens transmet un dramatisme esfereïdor.

Es disposa d’un llegat immens, més de deu mil fotografies realitzades per l’Eugène Atget a finals del segle XIX i principis del XX a París, per a conèixer a aquest artista enigmàtic. De forma paral•lela al valor artístic de la seva obra hi és, sens dubte, el valor documental, històric i social. Edificis, espais i oficis que tan sols existeixen en els negatius i el paper fotogràfic que ens deixà l'Atget.

Els pintors surrealistes van trobar en les fotografies d’Atget, per l’interès d’aquest en retratar temes a priori no artístics i per l’aportació innovadora en l’enquadrament i la composició, l’esperit del somni viscut; van reinterpretar algunes de les seves imatges en una dimensió que ni el propi fotògraf podia imaginar. Sorprèn i resulta paradoxal que utilitzant una càmera antiga, de finals de segle XIX, tècniques de revelat antiquades per l’època i una temàtica clàssica, sigui un dels precursors reconeguts de la fotografia moderna.

Ha estat una gran troballa; recordo que vaig fullejar el llibre a la biblioteca. No el vaig agafar en aquell moment, però a l’endemà tornava a buscar-lo. El magnetisme de la seva obra creix amb el temps. Si en teniu ocasió no deixeu de visitar el Museu Carnavalet a París on es poden veure algunes de les seves obres en la secció de fotografia i travessant l'oceà, en el MoMa, podrem apreciar la magnífica col·lecció de fotografies de l'artista. Sense anar tan lluny, aquí sota teniu un tastet de la seva sensibilitat.

ÉS LA MEVA FESTA DE COMIAT

2011-07-27T18:02:00.000+01:00

Era la seva festa, i plorava quan li venia de gust.
Ara la festa s'ha acabat, una altra veu cantarà la vella cançó, però a nosaltres sempre ens quedarà la teva veu per recordar-la.

Adéu Amy, ens veiem a l'eternitat.

La ciutat submergida, Màrius Sampere

2011-07-03T20:25:00.000+01:00

Llibre de les inauguracions (1984), Subllum (2000), Jerarquies (2003), L'estació dels espiadimonis (2010)..., són molts els llibres de poesia fecunda i sòlida de Màrius Sampere i Passarell. Un dels millors escriptors catalans així com un dels grans poetes europeus ens ofereix en un únic volum: La ciutat submergida: Obra poètica inèdita (1970-2008), l’aplec de diversos llibres que fins el moment de la publicació restaven inèdits. Els lectors compulsius de Sampere estem d’enhorabona amb els dotze poemaris que inclou el llibre: un recorregut per l’experimentació formal des del prisma sempre personal del poeta: “Generació i degeneració del sonet” i “Rimes impròpies”; la lectura-escriptura poètica sorgida de la contemplació de la pintura abstracta de Pollock; els paisatges de la seva biografia, les persones fugides, i els temes perennes de Sampere: la interrogació sobre el sentit de la condició humana, el Déu descarnat i estrany, la consciència de l’ésser humà, la tensió, la ironia i el risc dins la poesia més universal i lúcida, la joia completa, total i absoluta (si això és possible...) per als lectors.

LA MEITAT

No, no pas tot, en tinc la meitat,
només la meitat, la meitat de la raó,
la meitat de la culpa,
la meitat del cor, i del cor posseït de la dona,
de l’afecte cautelós de l’amic,
de la mel enganxosa, de la sal amb arestes,
de l’aigua avall, del vi en elevació.

I tinc, també mitja moneda de claror,
mig refugit pels dies de tempesta,
mitja memòria pels difunts, mig joc de cartes
per a la taula verda, mitja tallada de lluna.

De vegades estic trist, i em penso
que la tristesa és total; o bé la joia
quan estic content: joia i tristesa
sense límits en mi. Però
tot seguit percebo l’error, el veig immòbil
allà dalt, en el mig somriure
de la meitat de Déu.

Màrius Sampere, Qüestions menors (La ciutat submergida, 2010)

Màrius Sampere a l’Ateneu Barcelonès el passat mes de març a la

conferència-col•loqui Amb veu pròpia (fotografia: Empar Sáez)

Transcric un poema, un dels meus favorits del poemari Jerarquies, i la fotografia (treta d'internet) de El passatge de la paraula, ubicat en el Parc Fluvial del Besós, a Santa Coloma de Gramanet, que reprodueix el vers final del poema, que és l'eslògan de benvinguda a la ciutat.

PER QUÈ TOT COMENÇA?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?
ja s'encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s'acaben
ni comencen: s'entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies

DINÀMICA DE LA POESIA, JOAN FERRATÉ

2011-06-25T23:01:00.004+01:00

Deu fer uns dos anys que em van recomanar aquest llibre sobre poesia; va ser en un dels tallers que l’Ateneu i l’Ajuntament de Barcelona organitzen en la setmana de la Poesia; en aquella ocasió vaig poder assistir a una sessió impartida pel Francesc Parcerisas. Des de llavors havia guardat una llista de llibres que ens va proposar i que jo anava cercant a poc a poc. Gairebé havia oblidat el llibre d’en Joan Ferraté, quan en el suplement cultural de La Vanguardia del passat mes d’abril Jordi Amat publicava un extens i interessant reportatge sobre la difícil relació entre els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté (el primer va canviar l’ortografia del cognom), on hi vaig trobar de nou el llibre “Dinámica de la poesía”: ensayos de explicación, 1952-1966". Ara sí que em vaig decidir a llegir-lo; el vaig demanar a la biblioteca i en pocs dies tenia la primera edició del llibre publicada per Seix Barral el 1968.

Aspectes de l’obra d’art, poesia i realitat, idees de l’ànima..., amb aquests subtítols a les diferents parts del llibre, Ferraté hi esbossa el marc teòric de l’obra poètica; un volum on aplega múltiples articles i assaigs sobre poesia. Inclou també l'anàlisi de textos de diversos autors clàssics i contemporanis: Ausiàs March, Aldana, Góngora, Quevedo, Vinyoli, Baudelaire, Machado, Carner, Riba, Cernuda, entre d’altres, i ens apropa als principis de la lectura poètica. Llegir, per a en Ferraté, és una experiència que dóna forma a la consciència del lector, que crea una relació individual amb els texts al marge de modes, ideologies o circumstàncies polítiques. Aquest llibre és reconegut com una de les obres més sòlides i ambicioses escrites sobre poesia, una gran aportació a la crítica i la teoria literària.

En tradueixo un fragment:

El jo de cada poeta és un nou diccionari, un idioma nou a través del qual ens arriben objectes com el xiprés-flama(1), del qual no teníem notícies. En el món real podem tenir les coses abans que les paraules que les denominen, podem veure-les o tocar-les abans de saber els seus noms. En l’esfera estètica és l’estil, a la vegada, paraula, i mà, i pupil•la: tan sols en ell i per ell tenim notícia de determinades noves criatures. El que diu un estil no ho pot dir un altre. Hi ha estils que posseeixen un lèxic molt ric i poden arrancar de la misteriosa cantera innombrables secrets. Hi ha estils que sols contenen tres o quatre mots, però de la seva mà ens arriba un racó de bellesa que, d’altra forma, quedaria nonat. Cada poeta verdader, quantiós o minso, és, per tal raó, insubstituïble. Un científic és superat pel següent: un poeta és sempre literalment insuperable.

(1) De la metàfora usada pel poeta Josep M. López-Picó qui afirma que el xiprés “és com l’espectre d’una flama morta”

Per als amants de la poesia, llegir de tant en tant un llibre sobre la mateixa poesia, sobre l’opacitat lúcida i transparent, o sobre la bèstia domada i amansida, després d’un exercici difícil i violent, tal i com la denomina Ferraté, és tot un goig, un plaer amb ritme i mesura.

Empar Sáez

El nostre públic

2011-06-12T11:01:00.002+01:00

Un recital a l’aire lliure, en una petita plaça, a tocar d’un edifici emblemàtic, Les Cases d’en Puig (1784), al Prat de Llobregat. Cadires de fusta i moltes cadires de rodes, i el públic més especial i agraït que hom pugui imaginar.

El recital d’imatges i poesia per la discapacitat començà ahir dissabte a les 18 hores amb les paraules d’introducció d’en Toni Arencón, organitzador de l’acte. La Soraya Rúiz va cantar acompanyada a la guitarra pel Jonny Garcia (professor de la Escola Unió Filharmònica del Prat de Llobregat), i posteriorment cadascú dels poetes, presentats per l’actriu Blanca Pàmpols, vam llegir poemes sobre la discapacitat (propis i d’altres autors que n’havien escrit per l’ocasió). La guitarra donava profunditat a les paraules, acompanyava en l’emoció. Finalment es van repartir fulls amb els poemes impresos i tots alhora, rapsodes i públic, en un murmuri col·lectiu, vam inundar l’espai d’un xiuxiueig poètic.

Com a cloenda, el grup de percussió brasilera TUN TUM PRAT ens va fer ballar a tots plegats i ja acabat l'acte, tothom va ser invitat a gaudir de l’exposició a Les Cases d’en Puig on s’exhibeixen obres plàstiques realitzades per persones amb discapacitat intel·lectual, i que restarà oberta fins el proper 17 de juny.

Enllaç:

La crònica a "Lo Cantich"

LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES

2011-06-11T11:48:00.000+01:00

Avui a El Prat de Llobregat, a les 18 hores, toca recital poètic a càrrec d'un estol de poetes jovencells i no tan. Serà a Les Cases d'en Puig, a la Plaça de la Agricultura. Tot està previst per inaugurar l'exposició LES NOSTRES MIRADES... LES VOSTRES PARAULES, i dins del marc de les 8es Jornades de la Discapacitat 2011, per a la plena integració de les persones amb discapacitat a la vida ciutadana.

Us hi esperem

Si us cal més informació, aquí teniu un parell d'enllaços.

Ajuntament del Prat de Llobregat

Lo Cantich. Les nostres mirades...

Com anar-hi?

Pedra de tartera

2011-06-01T18:50:00.001+01:00

Pedra de tartera ja té vint-i-sis anys; el llibre, de llarg recorregut, ha estat un fenomen editorial a Catalunya i a diversos països; una novel·la que es consolida en la literatura contemporània catalana. I aquests dies en podem gaudir, sortadament, d’una adaptació teatral magnífica.

Fins el 5 de juny al Teatre Romea, a Barcelona. Després de l’èxit al TNC si encara no l’heu vista, no us podeu perdre l’adaptació del gran èxit de la Maria Barbal. L’obra és molt fidel al text i la posada en escena és esplèndida: sense moure’s d’un únic espai, la cuina del mas, on sempre hi ha una dona, tota la vida de la Conxa transcorre en una escena contínua, sense pauses. Creix la família, van desapareixent els diferents membres, i de fons, com en una pel·lícula s’encadenen els esdeveniments polítics de la primera meitat del segle XX. Hi ha tan sols breus moments de fugida: el pròleg de la infantesa, la deportació a l’Aragó de la Conxa amb les filles i la porteria a un pis de Barcelona com a epíleg.

Si hi ha quelcom que m’ha trasbalsat de l’obra ha estat sentir la veu de la Conxa; l’han feta parlar, ella que al llibre és la veu que calla per respecte, per por, per tristesa, que accepta tot el que li depara la vida, que no coneix el que passa fora les parets del mas, ni tan sols coneix les activitats del seu marit; una dona acostumada al silenci, a sobreviure desarrelada, a ser víctima passiva com tantes altres dones de l’època. I tot d’una, un personatge tan fort, però silent, té una veu potent i, amb les estratègies del teatre, ens confia els seus sentiments. Ens emocionem de nou, de forma diferent a quan vam llegir el llibre. Tanmateix, ens tornem a estremir sentint una de les veus callades de la nostra història.

Escoltar el llenguatge del Pallars és una manera de deixar-se dur per aquell paisatge, allí on les paraules "a bocafoscant", "apariar", "a plairet", "brena", "truitada", "trumfa" i "xolís" ens fan respirar l’aire d’un altre indret.

Direcció de Lurdes Barba i adaptació teatral de Marc Rosich. Els actors, esplèndids, tots, en destacaria a l’Àurea Márquez, en Roger Casamajor, la Rosa Cadafalch i l’Eduard Muntada.

Grandíssima obra, encara sou a temps de veure-la!!!

ArT i PoEsiA

2011-05-20T23:20:00.000+01:00

Sempre he desconfiat de qui dóna definicions excloents de determinades qüestions que per la seva naturalesa pregona pensen que únicament són a l’abast d’uns pocs il·luminats. Gaudir, comprendre, crear –també si parlem d’art–, esdevé un procés íntim i personal, d’educació emocional, intel·lectual, respecte i maduresa. Ningú no pot dir-nos que un poema és més poesia perquè emociona més, perquè és més entenedor; l’emoció també és personal, intransferible.

Què pensem ara dels crítics d'art que en el seu moment van fer mofa dels primers quadres impressionistes? Què en pensem dels qui van criticar les primeres obres cubistes d’en Picasso? Qui s’atreveix a dir avui dia que les obres de Rothko no són art?

I per què alguns s'entesten a no acceptar una pluralitat poètica enriquidora, no excloent? És ben cert que ens manquen adjectius per descriure l’ample ventall que s’integra sota un únic terme: POESIA, però per sobre de tots els intents definitoris, categoritzadors i exclusivistes estan els artistes que fan “visible” un altre món, una realitat paral·lela i superior a qualsevol intent sostractiu.

EN DEFENSA DE LA PLURALIDAD Y CONVIVENCIA DE POÉTICAS

Katsushika Hokusai, “Kintai Bridge, en la provincia de Suo”, de la sèrie Vistes de pons cèlebres

HOKUSAI

Va ser el meu pare que va introduir-me
en la pintura. Ho va fer amb revistes,
ben editades, d’aquell lloc perdut
que en dèiem –i en diem encara la República.
Vaig dibuixar i pintar durant uns anys
amb la fúria inútil del convers.
Era com si visqués dins les pintures
del solitari Museu d’Art Modern
on no hi havia mai ningú. Semblava
d’una ciutat francesa de províncies.
I de sobte, va ser el primer Hokusai.
Ratlles obliqües barren tot un pont
i els homes i les dones amb paraigües.
Ara que ja sóc vell voldria viure
dins un d’aquests paisatges d’Hokusai.
Que em protegissin, en creuar el meu pont,
les línies obliqües, tenses, ràpides.
Les delicades reixes de la pluja.

Joan Margarit, Misteriosament feliç, 2008

Giorgio de Chirico (1913) Delights of the Poet

I
se’ns fa de nit.
A vegades
obscurs,
desesperadament jaiem. Ja no sentim
el pes ni la foscor del gos que borda.
Amb els cinc dits del cor
mal escapçats
ja no aprenem a dir en veu alta
les pluges, la cremor de l’estiu.
Esquerrans, trontollem.
Dreters,
benignament inscrivim corbes
a la tangent del saber més
del que som,
creixent per terra com fa l’ombra.
Tremolant al pas del camió
que esmicola miralls,
deixant roderes dins els ossos,
fa mal la nit. Oh, sí. I aquest cridar
dels cossos dins la flama
tan breu d’un sol llumí
i el tornaveu, fan mal.
Hi ha tants difunts de somnis.
Encara són
al llit, amb les escorrialles d’una deshora,
esperant que algú encengui
un mirall nou, un ull, una cuca
de llum,
el blanc i negre de les coses.
I fins encara el sol
lleugerament pansit
i lleugerament
pàl•lid
damunt del llibre obert, a la plaça deserta
d’un De Chirico d’ombres i clarors.
Venint,
lladra la nit. De dol,
la tarda no contesta.
Ens hem d’alçar, calçar-nos
encara noves llunes,
descosir-nos les pedres, cosir els peus.
Una estàtua de gel que vol fugir
crida com cega.
No ens aturem. Immòbil, no sent res ni escolta.
Muda, és el fons d’un pou i ens invita
a no moure’ns. Llevem-nos de la nit, abans
que no ens arribi. L’estona
fosforescent no seria prou llarga
per fer-nos arc de foc.

Dormim? Som déus?
Absurds, som lletra morta? Se’ns ha escapat
dels dits una rialla obscura i groga?
Caient,
som la darrera pruna?

I
encara.

Felícia Fuster, I encara, 1987

BALL DE DIABLES!!

2011-05-15T12:00:00.005+01:00

Dimonis i diables a Terrassa

Foto: Ferran d'Armengol

Molt de xivarri, força foc i un aiguat d'hores a deshora que va apagar la festa, però no els ànims de festa.

Cent, dos-cents, tres-cents... molts van ser els vestits de colors endimoniats de les diverses colles de diables vingudes de diferents indrets i conrades, i amb l'afegitó d'una petita representació del bestiari màgic i tradicional nostre.

Foto: Ferran d'Armengol

A Terrassa varen sonar els tambors amb molta força, però no varen fer marxar els núvols que de mica en mica anaven omplint el cel, Sant Pere s'havia conjurat contra una festa popular a les portes d'una de les seves cases, i va deixar-nos a tots xops i remullats. Però encara varem gaudir d'una estona de xivarri estrident que feia bellugar, ningú era indiferent al ritme creixent que imposaven els timbalers diabòlics, les cames et feien moure tot el cos, i les imatges d'altres temps s'anaven repetint.

Foto: Ferran d'Armengol

Com una colla més, una munió de reporters d'imatges infernals captaven els moments i les estampes amb les seves màquines de fotografiar. Va ser intensa i curta la trobada, però la festa va anar més enllà de les hores d'aigua, quan encara alguna parella de dansaires endimoniades seguien el ritme de les gralles i tambors, dansant sota l'aiguat, a les portes del Cel.

(Puja el volum)

Però aquella va ser la seva festa. Nosaltres vàrem anar a fer unes creps regades amb sidra, en un local egarenc on d'antic, abans de ser restaurant, s'havia venut tradició d'imatgeria divina. Tips i farcits de "Gal·lettes" bretones, el camí de retorn a casa el vàrem fer, encara, sota la pluja.

Cartell 30é Aniversari Diables de Terrassa i XVI Trobada de Diables (Imatge trobada a la xarxa)

Enllaços:

Diables de Terrassa. Pàgina de la Colla de Diables de Terrassa.

Lo Carranquer, els diables de Cervera. Els Diables de Cervera fan una entrada sobre la festa de Terrassa, amb enllaços a altres colles de diables i del bestiari popular.

Ball de diables. A la Wikipèdia podeu trobar una extensa informació sobre el ball de diables i la seva tradició.

FIRA MODERNISTA DE TERRASSA - 2011

2011-05-06T16:45:00.002+01:00

Imatge captada de la xarxa

Sols recordar-vos que aquest cap de setmana se celebra la Fira Modernista de Terrassa. Deixeu-vos portar per la imaginació, i feu un viatge als començaments del segle vint.

Hi ha un munt d'activitats a tota hora i per tota la Ciutat que es vesteix de gala per a rebre els visitants i distreure als vilatans. Les disfresses són acceptades, si voleu formar part de la festa, poseu-vos aquells vestits dels avis que teniu a l'armari, i gaudiu del passeig.

No us perdeu una bona ocasió per visitar places i carrers de Terrassa sota un punt de vista ben diferent.

Això serà els dies 6, 7 i 8 de Maig, no us ho perdeu pas!!

Foto: Empar Sáez - Fira Modernista 2010

Enllaços diversos:

El Programa en pdf.

A la web de la Generalitat

PERITO EN LUNAS, MIGUEL HERNÁNDEZ

2011-05-01T10:50:00.000+01:00

Fins ara no era possible aconseguir una edició en paper del llibre de Miguel Hernández, Perito en lunas, publicat el 1933. En el primer centenari del naixement de l’autor ha estat publicat el poemari en edició facsímil per al seu préstec en Biblioteques públiques. És un plaer tenir a les mans la reproducció fidel del seu primer poemari.

A la xarxa, en el bloc Perito en lunas, el podreu trobar íntegrament amb il·lustracions de Ramón Fernández Palmeral. L’assaig “Simbologia secreta de “Perito en lunas” de Miguel Hernández” és un fabulós treball disponible a Internet, també de Fernández Palmeral.

El poemari inclou 42 poemes en “octava real” (vuit versos hendecasíl•labs) sense numeració ni títols. El simbolisme de la poesia de Miguel Hernández, juntament amb les metàfores que utilitza són hermètics, especialment difícils de comprendre sense disposar dels títols. Podríem dir que són endevinalles embrancades en la poesia popular, però de contingut enigmàtic i tancat. El poeta va suprimir els títols en l’edició original, però els hi va desvetllar a un amic quan li demanà les explicacions a les octaves.

Deixo tres poemes amb els títols que he pres de la xarxa i a continuació l’enllaç amb l’explicació de la simbologia de cada un.

La granada

Sobre el patrón de vuestra risa media,
reales alcancías de collares,
se recorta, velada, una tragedia
de aglomerados rojos, rojos zares.
Recomendable sangre, enciclopedia
del rubor, corazones, si mollares,
con un tic-tac en plenilunio, abiertos,
como revoluciones de los huertos.

Simbologia de "La granada"

Gota de agua

Gota: segundo de agua, desemboca,
de la cueva, llovida ya, en el viento:
se reanuda en su origen por la roca,
igual que una chumbera de momento.
Cojo la ubre fruncida, y a mi boca
su vida, que otra mata aun muerta, siento
venir, tras los renglones evasivos
de la lluvia, ya puntos suspensivos.

Simbologia de "Gota de agua"

Gitanas

¡Lunas! Como gobiernas, como bronces,
siempre en mudanza, siempre dando vueltas.
Cuando me voy a la vereda, entonces
las veo desfilar, libres, esbeltas.
Domesticando van mimbres, con ronces,
mas con las bridas de los ojos sueltas,
estas lunas que esgrimen, siempre a oscuras,
las armas blancas de las dentaduras.

Simbologia de "Gitanas"

Perito en Lunas és un llibre de culte per qui estima la poesia de Miguel Hernández. La seva obra és feta amb vocació i esforç. El pols d’un jove de vint-i-dos anys per canviar la vida de pastor, arrelada a la natura i de la qual es nodreixen els seus versos, per la literatura; per ser "perito" en poesia. Ell va saber transmetre l’emoció d’una forma de viure, d’un temps, i d’una tragèdia.

Acromia

2011-04-22T23:47:00.000+01:00

Acromia

Si callessin les roses, i el roig emmudís,

sobtadament, i jo, tot d’una gris, despresa

i lliure, i elles, armades amb la tija erèctil

del silenci, si per fi callessin...

Desaprenc tothora els colors, el contorn

establert, cap imatge carrega amb el pes

submís, ni, absurda, enterboleix la retina.

Sé que puc fitar, per fi, enllà l’escorça

del tacte i del perfil après, i restar així,

sota l’ampla ombra d’una tija nua.

Poema: Empar Sáez (publicat al juliol de 2010 a Relats en Català.cat)
Dibuix: Tret de la xarxa (desconec l'autor/a)

EMILY DICKINSON, AMHERST: LXXX POEMES

2011-04-18T23:44:00.001+01:00

Sempre és una troballa, ben afortunada, cal dir-ho, descobrir la traducció al català dels grans poetes forans. En aquesta ocasió ha estat una selecció de vuitanta poemes d’Emily Dickinson en edició bilingüe (anglès-català) aconseguida a la biblioteca. L’edició i traducció, a cura de Carme Manuel Cuenca i Paul Scott Derrick, és molt fidel al text en anglès i conserva la numeració dels poemes establert per R.W.Franklin en l’edició de l’obra completa de 1999 “The Poems of Emily Dickinson”.

Disposar del poema en la llengua original és un valor afegit; poder copsar la sonoritat i les paraules escollides per la poeta ens transmet més eficaçment la seva essència.

La poesia d’Emily Dickinson sedueix, atrau per la intensitat i la mística delicada que conté, per la independència radical que emana de les seves paraules i per la intel•ligència sense pretensions. Va escriure per a ella i la seva consciència, defugint d’una lectura pública, i ho va fer al llarg de tota una vida reclosa en la casa construïda pel pare en un poblet de Nova Anglaterra; Amherst.

Els seus poemes i cartes es publicaren uns anys després de la seva mort, però no va ser fins el 1924, gairebé quaranta anys més tard, que va ser apreciada com a gran figura literària.

No és poesia de l’experiència; no va conèixer el món en el sentit que usualment s’entén, però en la seva vida solitària i domèstica, darrere la finestra que donava al jardí silenciós, va arribar a una comunió sorprenent amb la natura, va penetrar i traduir en paraules la força més essencial i viva de totes les coses.

He vist un Cel, com una Vela

He vist un Cel, com una Vela -

Embolicar les Vergues resplendents -

Arrancar els puntals, i desaparèixer -

Sense soroll de Taulons

Ni Esquinç de Clau – Ni Fuster -

Només les milles de Mirada -

Que indiquen la Retreta d’una Fira -

En l’Amèrica del Nord -

Cap Rastre - cap Quimera - d’Allò

Que enlluernava, Ahir,

Cap Pista – cap Prodigi -

Homes, i Proeses -

Tan esvanits -

Com el Rumb llunyà de l’Ocell

Que revela només una Taca -

Un clapoteig de Rems, una Joia -

Que és engolida, dels Ulls

I've known a Heaven, like a Tent

I've known a Heaven, like a Tent -

To wrap it’s shining Yards -

Pluck up it’s stakes, and disappear -

Without the sound of Boards -

Or Rip of Nail, Or Carpenter -

But just the miles of Stare -

That signalize a Show's Retreat -

In North America –

No Trace, no Figment - of the Thing

That dazzled, Yesterday,

No Ring - no marvel -

Men, and Feats -

Dissolved as utterly -

As Birds' far Navigation

Discloses just a Hue -

A plash of Oars -a Gaiety -

Then swallowed up, to View.

Emily Dickinson

CRIATURES FANTÀSTIQUES

2011-04-10T23:19:00.001+01:00

Cartell del Concurs: Criatures Fantàstiques

A la plana de Relats en Català estan força engrescats amb els seus llibres, comencen a enfilar el futur d'una bona col·lecció, i de moment, per anar creixent proposen diferents concursos oberts a tots aquells que pertanyin a l'Associació de Relataires i estiguin inscrits a la pàgina web, on sols cal penjar un relat i participar. Si després vols seguir penjant altres contes, o poemes, els relataires són una gran família, i en el seu fòrum et sentiràs com a casa.

Ara està en marxa el concurs dedicat a l'imaginari fantàstic de Catalunya "Criatures Fantàstiques". Volen omplir un llibre amb els éssers mitològics que han crescut al costat nostre, i que per diferents motius estan començant a perdre la seva força, i un país sense imaginari viu perd una part important de les seves arrels.

Imatge trobada a la xarxa

És per això que encoratjo a tothom que vulgui escriure un conte infantil, on els personatges siguin éssers nostrats; minairons i dones d'aigua, aloges, fades o follets, molts són els éssers que volen tornar a les pàgines i a les contrades del nostre país. No els podem deixar morir.

Si voleu fer una consulta per triar la vostra bèstia, el vostre ésser mitològic i fantàstic, podeu visitar aquesta pàgina, és diu MitCat, hi ha una bona i àmplia informació del món mitològic català.

Més informació seguint aquest enllaç que ens porta fins la Mola.

I en aquest altre bloc, s'hi poden llegir algunes històries que es varen publicar a la revista El Temps l'any 2006.

Ginebreda

De la revista Conèixer Catalunya he tret aquesta imatge d'una ginebreda, on també podreu llegir un article molt interessant.

La gran onada de Kanagawa

2011-04-03T23:36:00.002+01:00

El Repte Poètic Visual de Relats en Català.cat té una llarga tradició. Aquesta és l’edició 166 del mateix. El trobaràs al Fòrum de la pàgina web d’RC; hi pots veure la imatge (encapçala aquest escrit), les bases del concurs, els poemes que es presenten. El premi: tenir l’honor i la responsabilitat d’organitzar el següent repte; perquè aquesta baula no es trenqui, per a continuar ininterrompudament fent poesia, lligant art i poesia.

La imatge del repte correspon a “La gran onada de Kanagawa” de Katsushika Hokusai ( 1760 – 1849). És una de les obres més conegudes del gran artista, i forma part de la famosa sèrie “Trenta-sis vistes del Mont Fuji”. En aquests dies la seva visió pren un significat molt intens, un dolor viu i agut és encara al cor de tots nosaltres.

Somriure quan la tristesa és immensa serveix per a alleugerir-la, també l’art pot tenir aquest efecte guaridor. L’horror ancestral davant la fúria capritxosa de la natura es pot transformar en bellesa; de la mateixa manera és una via oberta i sàvia per a canalitzar el dolor.

La natura, arrabassadora i incontrolable, palesa la nostra vulnerabilitat i insignificança; per contra, la dignitat ètica ens fa infinitament més humans. Connectem respectuosament amb la desgràcia dels altres, respectem i aprenem de l’actitud dels japonesos, als quals admirem profundament per les seves grans qualitats humanes i artístiques.

L'enllaç al repte

Participeu, poetes, formeu part d'aquest grup de reptaires creatius i dinamitzadors!

MATINS GRISOS DE JOAN ADELL I ALVAREZ

2011-04-01T21:54:00.002+01:00

A "Matins grisos", el Joan Adell ens presenta una nissaga barcelonina i els seus èxits i derrotes. La narració ens ve emmarcada dins de dos fets paral·lels i distants entre ells; dues morts al "garrot vil". Vuitanta-un anys els separen, i en mig d'aquest espai de temps l'autor ens narra el seguit de matins grisos que la família Llopart viu, a cavall de Barcelona, París i un petit poble de la costa; Santelm.

És aquest llibre un repàs, ben documentat, a la història de Barcelona en els convulsos anys de finals del segle dinou i tres quartes parts del vint. Una història que ens fa veure i viure la societat a Catalunya, Espanya i Europa, en aquesta crònica narrada a través de les vivències d'una família burgesa de la Ciutat Comtal. Adell ens mostra els fets cabdals d'una ciutat que sempre ha volgut ser més que una simple capital de segona fila, apartada en un racó de la península ibèrica.

En el llibre se'ns posa sobre la taula un seguit de temes humanament interessants, com poden ser l'amistat, la fidelitat, l'amor. També ens parla de la confiança, la traïció i dels petits embolics que la vida ens ofereix. Als protagonistes, algunes coses els hi surten bé, d'altres no tant. Però a la fi la vida continua, res s'atura i tothom acaba seguint el mateix camí, i acumulant experiències.

Adell passa llista, sota la seva visió i com qui no ho vol, als esdeveniments polítics i socials més rellevants d'aquests vuitanta anys i que varen afectar a la ciutadania, d'una manera o altra, i ho fa sent fidel als fets ocorreguts. És una novel·la contemporània de molt bon nivell literari. La història és una, i a voltes, no està de més fer-li un repàs, no per no oblidar-la, simplement per recordar-la. Seguint els fets de ficció de la família Llopart, el narrador ens fa viure en carn pròpia tot un seguit d'aventures mundanes i potser senzilles, però plenes de sentiment i, si em permeteu insistir, amb un notable ofici narratiu.

La meva opinió evident és que paga la pena llegir aquest llibre, orientat, com diu el mateix autor, a tota classe d'edats, per un motiu o altre; uns per recordar, altres per aprendre.

No sé si cal dir-vos que aquesta novel·la va quedar finalista del Premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2010.

En aquest vídeo de promoció podreu escoltar l'autor explicant la seva experiència en escriure el llibre.

I a títol personal, sols comentar-vos que al Joan Adell el vaig conèixer amb el pseudònim de Brumari, a la plana web de Relats en Català, i he de dir que seu és un dels primers relats que vaig afegir a la meva llista personal de preferits.

Aquí teniu l'enllaç al relat que us comento, estic segur que us agradarà llegir l'autor en un registre diferent: Catalèpsia.

Garrot vil - Ramon Casas - 1894

Enllaços:

Angle Editorial

Garrot vil, enllaç llicència utilització a la wikipèdia

30è FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA

2011-03-28T23:36:00.000+01:00

Plaça Vella, Plaça Catalunya, Vallparadís... racons on sona el Jazz a Terrassa. Aquest diumenge era el torn del Pícnic Jazz i la fira del disc.Tot i començar el dia amb aigua i vent, el sol no ha volgut fallar un altre cop a la seva festa primaveral de música a l'aire lliure al Parc de Vallparadís. Com tots els anys i per uns dies Terrassa es converteix en la capital del Jazz.

Ballarins que mouen el cos al ritme que marca el moment. Dansaires espontanis posseïts pels déus del ritme, gaudint del sol, de la música i de la companyia en el ball.

IVANOW JAZZ GROUP

El vent metàl·lic omple pulmons, infla galtes, buida esperits covards, i el ritme, un cop més el ritme ho omple tot, l'aire i l'espai que sents al teu voltant, vibrant.

Comença la primavera a Egara, i la música és als carrers i places de la ciutat. Potents veus femenines de casa nostra -en aquest cas,- ens mostren tot l'encant i força que pot tenir una bona cançó.

Van trenta edicions d'aquest festival que arreplega gent de tot el món, diversos són els protagonistes que ens mostren el seu talent musical, fent palès el reconeixement d'un estil que és com la pròpia vida, fent-los córrer per la sang un ritme frenètic ara i pausat després, amb aquell swing que fa moure cames i caps, i que ens fa bategar el cor, a tots.

I el trompeta, cartellera del Festival, toca mirant-se el sant, esperant que marxi amb tots els altres... quant tots els Sants marxin plegats...

Fotos i vídeo d'Empar Sáez i Ferran d'Armengol, durant el concert que va oferir el diumenge dia 20 a la Plaça Vella de Terrassa, la Banda de Jazz, Ivanow Jazz Group i acompanyats a la veu per la Gemma Abrié. Els Ivanow estan celebrant aquest any el seu 10è aniversari.

Si voleu escoltar-los, aquí teniu una petita mostra.

Enllaços:

La web dels organitzadors.

Ivanowjazzgroup

POEMACTE, KOSMÓPOLIS11

2011-03-27T21:55:00.005+01:00

Kosmópolis és el festival biennal, la Festa Internacional de la Literatura que es celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En aquesta sisena edició pren un pes específic l’amplificació de la literatura; entren en joc altres escenaris a banda de la paraula impresa: la paraula electrònica, la diversitat dels dispositius de lectura, la creativitat en les xarxes d’Internet, l’expressió oral; tot es situa al bell centre de l’activitat literària, sense límits precisos amb altres disciplines artístiques. Una festa de la llibertat per a sentir-nos part d’un cosmos obert i canviant, un univers on l’emoció i la sorpresa pren forma d’aventura, de viatge al centre de la paraula.

L’Associació de Relataires en Català va organitzar dissabte passat una actuació poètica oberta i participativa en la qual rapsodes no professionals llegien de forma simultània, tot caminant, mentre deambulaven en un espai concret, aconseguint així un murmuri poètic enmig de la ciutat. El lloc de la trobada va ser el pati Kosmopolis, limitat, però a la vegada obert, i amb prou amplària per aconseguir la participació d’un bon nombre de rapsodes espontanis.

Els poemes que es vam llegir en forma de remor, de melodia urbana, són creacions de poetes que publiquen a la plana web Relats en Català.

Felicitem a l’Associació de Relataires en Català per l’èxit de la convocatòria i per la possibilitat de mostrar una part d’aquesta literatura que habita el món virtual.

Crònica de l'acte a "Lo Càntich"

Fotografies: Esther Llobet

Muntatge fotogràfic: Ferran d'Armengol

Imatge de portada: Web del Kosmopolis

Petits poemes en prosa, de Baudelaire

2011-03-25T19:18:00.004Z

EMBRIAGUEU-VOS

Cal estar sempre embriac. Tot rau en això: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us escrebanta les espatlles i us vincla cap a terra, cal embriagar-se sense treva.
De què, però? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.
I si alguna vegada, als graons d’un palau, a l’herba verda d’un fossat, en la solitud pesarosa de la vostra cambra, us desperteu amb l’embriaguesa minvada o ja serens de tot, demaneu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot allò que fuig, a tot allò que plora, a tot allò que es mou, a tot allò que canta, a tot allò que parla, demaneu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us respondran: “És l’hora d’embriagar-se! ¡Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos, embriagueu-vos sense parar! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

Vaig trobar a la biblioteca la traducció dels “Petits poëmes en prose (Le Spleen de Paris)” de Charles Baudelaire feta per Sala-Sanahuja (1991) que inclou el text original en francès. Anteriorment se n’havien fet dues, de traduccions: Agustí Esclasans (1930) i Anna Montero i Vicent Alonso (1983); més recentment se n’ha publicat una de l’Alexandre Ferrer (2006).

Poesia de l’urb, de la ciutat emboirada i els seus habitants; la misèria, el plaer, l’amor i el mal, la crítica corrosiva, la hipocresia de la societat, la melangia del poeta. Podeu trobar tot això i més en aquest llibre escrit amb la saviesa i la brillantor del llenguatge evocatiu i vibrant; uns texts d’una bellesa duradora i inesgotable; poesia que ha influenciat a moltes generacions d'escriptors.

L’estranger, El desesper de la vella, El foll i la Venus, El gos i el flascó, A l’una de la matinada, Un hemisferi en una cabellera, Any where out of the world, ¡Apallissem als pobres! son alguns dels títols que formen part de la història de la literatura, i que llegits gairebé un segle i mig després de ser escrits encara es mantenen vigents.

EL PORT

Un port és un sojorn deliciós per a una ànima cansada de les lluites de la vida. L’amplària del cel, l’arquitectura mòbil dels núvols, les coloracions canviants de la mar i les llampades dels fars constitueixen un prisma meravellosament adient per distreure els ulls sense cansar-los mai. Les formes esveltes del vaixells, amb ormeigs complicats, als quals l’oneig imprimeix oscil•lacions harmonioses, serveixen per conservar a l’ànima l’anhel de ritme i de bellesa. I a més, per a aquell que ha perdut la curiositat i l’ambició, hi ha sobretot una mena de plaer misteriós i aristocràtic en el fet de contemplar, ajagut al mirador o repenjat a l’escullera, tots aquells moviments dels qui marxen i dels qui tornen, dels qui tenen encara la força de voler, el deler de viatjar i enriquir-se.

SUNSET PARK - PAUL AUSTER

2011-03-11T21:55:00.010Z

SUNSET PARK – PAUL AUSTER

Hom diria que aquesta novel•la de l’Auster és una profecia sobre el poble americà, de la seva política i del seu tarannà social. Diria que desapareixen una temporada i que quan volen donar la cara, s’amaguen en el jardí del problema, quan veuen que ja l’han emmerdat tant que no saben si fugir o afrontar amb orgull i dignitat el que han desfet, doncs aquí l’Auster acaba el llibre. I amb la solució de la seva gent, la que representa el protagonista culte i erudit; en Milles Heller. Un xicot que va penjar els estudis per culpa d’un accident i aquest fet l’ha perseguit els darrers deu anys de la seva vida, canviant de residència constantment, fins trobar l'amor d'una noia adolescent encara, una noia cubana... En Heller decideix tornar a Nova York, a Sunset Park amb el seu únic amic que el lliga al passat, torna per a refer ponts caiguts. La culpa en té la culpa de tot, i no superar-la, és el gran dilema americà. Auster ens ho fa evident a la seva manera, mostrant-nos un reguitzell de personatges que viuen i respiren, evidents estereotips que pots trobar arreu del món i que també arrosseguen la seva culpa personal. Quatre d’ells ocupen una casa a tocar d’un cementiri, en un barri d’una de les ciutats més heterogènies del planeta. Una ciutat on tot hi té cabuda, fins una botiga que arranja estris vells atrotinats.

Aquest cop, l’autor deixa de banda l'Amèrica fantàstica que impregna en els seus llibres anteriors i que tant ens han fascinat als seus seguidors. Aquest cop ha tocat més de peus a terra, perquè el missatge és més tangible, no vol que ens deixem portar per fantasies que ens despistarien, vol que veiem el que ens està explicant, i vol que veiem què amaga darrera d’aquesta història. Mil lectures es faran i mil històries diferents llegirem, cada un de nosaltres, però tots coincidirem que hem llegit un bon llibre d’un bon narrador, compromès amb el temps que li ha tocat viure..

Paul Auster

Aquesta és la meva visió reposada del relat que ens planteja amb gran mestria en Paul Auster, la visió d’un final que en un principi no em va agradar, no diré el motiu, doncs seria explicar-ho a crits. Però ara, que ha anat agafant pòsit dins del meu record, crec que és el més realista dels finals possibles de la història que ens planteja, i aquesta visió de les coses que ell ens proposa no sempre és la més desitjada. Però aquest Poble viu, o malviu, la disjuntiva de ser una gran potència que de mica en mica se la mengen els amics/enemics.

Què hauries fet tu? Aquesta és la pregunta. Ara, siguem sincers.

Jo, personalment, aconsello la seva lectura, no et deixa indiferent i està molt ben escrit. No el veig lluny dels millors moments literaris del mestre, el seu estil ho omple tot, i els seus fidels seguidors estem contents que segueixi en forma, en bona forma narrativa.

Mapa de Sunset Park

Un cop acabada la lectura de Sunset Park, i mentre païa el seu missatge, en el bloc de l’home fosc vaig penjar un relat que pot estar embrancat amb les meves raons, o la meva visió del llibre, és un micro relat que parla del desembarcament de Normandia i l’homenatge, anys més tard, als morts i dels seus supervivents. De fet, no té res a veure amb la història de l’Auster... o potser sí...

Llegiu, si ho voleu: Als herois de sempre

http://homefosc.blogspot.com/2011/02/desembarcament-de-normandia-als-herois.html

Les imatges d'aquest post estan extretes de la xarxa.

FIRA DE L'AIXADA A MANRESA

2011-03-04T19:00:00.034Z

Els dies 26 i 27 de febrer es celebrà a Manresa a l'empara de les Festes de la Misteriosa Llum, la Fira de l'Aixada, un mercat Medieval que acull el centre històric de la Ciutat.

Manresa està marcada per les diferents èpoques que ha viscut i aquest llegat es descobreix a través dels carrers medievals, el centre amb edificis modernistes o els casals barrocs. Caminar pels seus racons es fer un viatge per la història de Catalunya, i la de Manresa en particular. Descobrir els seus misteris i les seves llegendes, un plaer per a qualsevol que gaudeixi d'una bona taula i la companyia mil·lenària d'una ciutat viva en el cor de Catalunya.

Foto: Empar Saez

Deixar-se portar per l'esperit de festa que gaudeix tota la Ciutat és una experiència única en la que l'ajuntament i els casals si aboquen de ple, amb representacions teatrals, tallers pels més menuts, tir amb arc, música al carrer, tot un seguit d'esdeveniments que et fan sentir dins d'un espectacle ben orquestrat i del que te'n sents part integrant. T'hi fan sentir i hi participes de bon grat.

Foto: Ferran d'Armengol

El solejat diumenge va afegir-se a la festa, amb una mica de vent fresc de les muntanyes. Tot plegat va fer gaudir als visitants, i als vilatans també, un jorn de festa prou agraït i un bon ambient per passejar i per menjar a l'aire lliure i/o també, comprar l'embotit, el formatge, la mel o una baralla de cartes catalanes. Les mil coses que estaven a l'abast dels qui ens vàrem despistar unes hores per la Ciutat de Manresa. Un cap de setmana fantàstic que mirarem de repetir, si és possible.

Tres minuts d'imatges i so.

http://historiesmanresanes.blogspot.com/2008/06/el-gran-misteri-de-manresa-la.html

http://manresaturisme.cat/cat/esdeveniments/la-festa-de-la-llum-fira-de-laixada

http://www.aixada.cat/

CONTES DE CAPÇALERA

2011-02-26T23:49:00.000Z

En aquest llibre trobem aplegats tots els contes de Josep Palau i Fabre que havien estat publicats en quatre reculls successius: Contes despullats, La tesi doctoral del diable, Amb noms de dona i Un saló que camina, respectant l’ordre d’aparició i la distribució dels contes de cada llibre.

En el pròleg del primer recull, Contes despullats, l’autor escriu:

“No sé si per naturalesa o a causa de les circumstàncies que m’han tocat de viure, el cert és que tot em duu, per una mena de pruïja antiretòrica, a una economia molt estricta del temps i de les paraules, que es tradueix, les més de les vegades, en un estil una mica sobtat, sense ornamentació; en un art potser excessivament despullat, no ho sé. Després de tot, pertanyo a una generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua, i això, per força ha de quedar reflectit en una forma o altra en els meu estil.”

Potser és degut a aquest estil “despullat” al qual Palau feia referència, a l’originalitat, o a la seva visió carregada d’intel·ligència, el cas és que la lectura dels contes m’ha atret irremissiblement i m’ha fet adonar de la gran vàlua de Palau i Fabre com a creador d’històries.

Els temes són diversos i atractius, però si hi ha un eix central que els uneix, aquest esdevé la figura de la dona, el mimetisme femení no com a absència de caràcter sinó com a plenitud i diversitat, com una forma de creació artística, canviant, però única. Així en el primer conte “Els noms de Liliana” un home solitari, enamorat d’una noia inventada, Liliana, copiarà el seu nom centenars de vegades que, en repetir-se, es descompondrà, sorgint-ne noms diversos: Li, Lilí, Lia, Anna, Liana, cadascuna amb una personalitat definida. D’aquesta manera fa realitat el somni de possessió de totes les dones del món; un erotisme especial, propi de l’autor, que recorre la seva obra de cap a cap i la dota d’un encís inusual.

Transcric un fragment de “Florència” dins el recull “Amb noms de dona”, un dels meus contes preferits:

“Ella, la meva amiga, Florència, avantatjava la ciutat, la superava. Com és possible que jo me’n desenamorés o me’n desencisés? Quan la besava, quan l’acariciava, tota l’esplendor del Renaixement acudia als meus besos, a les meves mans, se’m feia tangible. El festí era ella. Els seus pits em semblaven les voltes del Duomo, però més superbs, d’un estil superior, i que justificaven aquells. La tebior de la seva carn em permetia de transitar tothora per la ciutat, i el seu cos embrunit –Florència era una rossa bruna- em recordava poderosament la pedra càlida de la població toscana, com si la seva pell hagués estat brunyida per aquell aire bru que canta Dant.”

SENSE SENYAL

2011-02-18T16:30:00.000Z

SENSE PARAULES

º/º º0º

Malgrat tot, encara queda TV3 a la carta, aquesta no la poden tancar ni a València, ni enlloc, ja seria greu que fessin tancar una web. Però de ben segur que ja miraran com fer-ho, si no ho han mirat ja.

IN THE MOOD FOR LOVE

2011-02-13T19:19:00.004Z

Si hi ha una pel·lícula que pot ser considerada dins el terme de “poesia de la imatge” és sens dubte “In the mood for love”, 2000, (“Predisposat a estimar”) del director Wong Kar-wai. D’una bellesa sublim, cada escena és única, cada gest mesurat i alentit; la llum acompanya, suavitza o endureix, enalteix o matisa més enllà del que és possible veure; la música és la protagonista oculta, melangiosa, solitària i romàntica.

En un entorn urbà, amb il·luminació artificial, on destaquen grans estretors espacials, metàfores de presons vitals, poques pel·lícules enlluernen tant a l’espectador, arrabassant-los de la vulgaritat pel seu to xiuxiuejant, per l’elegància estilitzada en un ambient somort i rutinari.

L’argument: Chow (Tony Leung) redactor d’un diari local i Su Lizhen (Maggie Cheung) secretària en una empresa naviliera, ocupen dos apartaments contigus en una estreta pensió de Hong-Kong de 1962. Tots dos estan casats, però descobreixen que les respectives parelles, sempre absents, són amants. A partir d’aquesta descoberta la relació cordial i distant s’apropa; una tímida complicitat desemboca en desig i estima, un sentiment, però, reprimit “per no ser com ells”. Trobades i passejos amb el pes, la incomoditat d’afrontar la situació d’enganyats i a la vegada presoners del desig i les contradiccions internes. Les escenes crucials, eròtiques, van ser eliminades del muntatge final. Aquesta elusió, fidel a la tonalitat del film, és un intent final per a què l’espectador dibuixi el que no es veu, per a què el més erogen dels sentits, la imaginació, arrodoneixi una pel·lícula subtil i poètica fins al deliri.

La música, juntament amb les imatges (fotografia de Christopher Doyle), embolcallen a l’home i a la dona, dins la calor sufocant de Hong-Kong, els estrets passadissos i carrers xops. Les cançons de Nat King Cole i el tema superb de Shigeru Umebayashi “Yumeji’s theme” romanen dins el nostre record, com un lament, un record boirós que no podem tocar.

ALBERT RÀFOLS-CASAMADA, EL TRAÇ I LA PARAULA

2011-02-07T23:14:00.001Z

A la sala Muncunill de Terrassa es pot veure l’exposició “El traç i la paraula” d’Albert Ràfols-Casamada un dels artistes catalans contemporanis més destacats i polifacètics.

La majoria d’obres que es mostren són inèdites, recuperades del taller de l’artista i realitzades entre mitjans dels 60 i començaments del 2000. Un recorregut artístic molt atractiu i singular on l’obra gràfica s'alterna amb poemes de l’autor. Resulta molt interessant veure plegades les dues vessants creatives de Ràfols-Casamada: grafits, collages i pintura sobre paper o cartró; l'obra plàstica al costat dels textos poètics en els quals la força i la intensitat del color predominen en forma de mots.

En aquest text de Ràfols-Casamada (“D’un mateix traç”, 1994) podem esbrinar la dualitat imatge-paraula com a expressió artística, com a desig de transmetre per diferents mitjans un únic traç.

"Algunes vegades em plantegen la qüestió de quina relació hi ha, des del punt de vista de l’acte creatiu, de l’esperit, entre la meva pintura i la meva escriptura. La relació, naturalment, està en mi mateix; podríem dir que és d’un mateix traç que es produeixen les dues coses. D’un mateix traç creatiu, que en ocasions esdevé pintura i en d’altres escriptura. No són activitats que provenen de dos compartiments diferents dintre meu, sinó d’un mateix i únic compartiment: el fons del jo, un lloc on el desig d’expressió s’activa fins a esdevenir forma, alguna cosa amb entitat pròpia capaç de ser transmesa. En uns casos en direm pintura, en d’altres poesia... però sempre rebran la llum -i les ombres- d’un mateix i únic lloc".

(groc)

les hores de ple sol
     els camps de blat
               com flames

d'un groc roent
                 cher Theo
aquesta llum em crema

        tot flameja

tot canta
          canta

oh la gran riallada
           del color!

(blau)

damunt el blau
          o dins el blau
o encara darrere
                   el blau
apareixen les figures
                    signes o estrelles
la ratlla que separa
         l'alè que uneix

i el color s'accentua
          que hi hagi
                    diu Miró
una gran contundència
                   de color

i es mouen les ones del blau
               damunt la tela

Albert Ràfols-Casamada. Policromia o la galeria dels colors, 1999.

Sala Muncunill, Terrassa (fotos: Empar Sáez)

“ESTIMAT PICASSO”, JOSEP PALAU I FABRE

2011-01-30T22:43:00.000Z

“Estimat Picasso” és el testimoni que Josep Palau i Fabre ens lliura sobre la relació amb l’artista; un text fidel i espontani dels contactes i vivències entre ambdós personatges. En la primera part trobem els records escrits de memòria de l'amistat iniciada durant l’època en què Palau viu a París (1946-1960). La segona part és la transcripció de les notes que l’autor prenia en sortir de casa Picasso a partir de 1963. Un llibre interessantíssim, amb l’aproximació més respectuosa i honesta que hom pot imaginar a la figura del gran geni del segle XX.

Palau i Fabre conrea al llarg de la seva vida diversos gèneres literaris: poesia, teatre, assaig, traducció i narrativa breu. Els primers textos que vaig llegir de l’escriptor eren del llibre “Quaderns de l’Alquimista”; cercava informació sobre diferents poetes. Vaig restar captivada per la prosa, els pensaments, les relacions que estableix entre els artistes, i sobretot per l’originalitat del seu pensament. A mida que anava coneixent l’obra constatava que la seva actitud, com els alquimistes medievals, és d’experimentació, per tal de fer emergir l’or del poema, l’or del pensament, de la prosa narrativa.

Una característica que impregna tots els seus escrits és l’alienació, entesa com la cerca d’un mateix a través de l’objecte d’estudi. En els diferents cicles creatius de Palau són molts i variats els seus “objectes” d’estudi, però hi ha un que el fascina d’una forma cega, impulsiva, i és gràcies a aquesta fal·lera que gaudim de la més extensa i excelsa obra mai escrita sobre Picasso. Reconeguda a nivell mundial i traduïda a nombroses llengües, és l'obra de referència sobre el pintor i a la qual va dedicar una part important de la seva vida.

Llegint “Estimat Picasso” es pot percebre que la cerca per part d’alguns artistes del seu “jo” creador passa pel descobriment d’altres artistes, per un aprofundiment en l’obra d'aquests i una assimilació del fet creador que engrandeix el seu propi art. En el cas de Palau i Fabre en tenim diferentes mostres d’aquest procés creatiu, misteriós i inabastable.

Una altra sensació que el lector de Palau i Fabre pot experimentar és que no ha estat prou reconegut en el seu país, o que el reconeixement li va arribar de forma molt tardana. Sigui com sigui, forma part de la generació d’escriptors exiliats que van mantenir l’estima a Catalunya, a la seva llengua i la van fer arribar a uns nivells d’excel·lència difícilment superables. Voldria que aquest article servís com a petit homenatge a la seva figura.

Palau i Picasso, Mimetisme i Art

POSEU-ME LES ULLERES

2011-01-25T23:29:00.000Z

L’últim vers del sonet en què Vicent Andrés Estellés s’afigura i planifica minuciosament el seu enterrament dóna títol a l’obra de teatre de la companyia valenciana Teatre Miquelet, dirigida per Pep Tosar. Basada en la vida i l’obra del poeta, comprèn un recorregut per les seves vivències. Un Estellés interpretat per l'actor Enric Juezas, amb una dosi d’humor impagable, acompanyat per Miquel Gil a la guitarra i la néta de l'escriptor, la ballarina Isabel Anyó Andrés, fan de l’espectacle una delícia visual, musical i poètica.
La personalitat, el carisma i la força d’Estellés estan reflectides fidelment. Els temes estellesians: la mort, el sexe, la guerra, la llengua; tots els fets crucials de la seva biografia narrats per “ell” mateix, de forma natural, fent petar la xerrada en un antic cafè de Burjassot, provoquen el riure còmplice dels espectadors, l’admiració. Ens captiva el personatge per l’amor profund a la vida i el record entranyable dels seus versos.

Estellés encara avui provoca rebuig en un ampli sector de València, encara avui revoluciona els ànims d’alguns que volen anular la veu d’un poble. Tanmateix, Vicent Andrés Estellés és actualment, peti qui peti, més viu que mai.

Aquesta obra afortunadament ha arribat a Barcelona. Desitgem que pugui visitar molts teatres d’arreu Catalunya i els Països Catalans, i que sigui un revulsiu més per a llegir un dels millors poetes catalans de tots els temps.

Estellés encara revoluciona tot València: article de VilaWeb

EL JOC DE DÉU

2011-01-23T11:05:00.001Z

El joc de Déu

No conec personalment al Salvador Macip, el tinc com amic al facebook, i ens anem seguint pel món blocaire, d'una manera o altra, en algun moment o altre, però ja us dic que no ens hem vist mai la cara en directe, ni hem encaixat les mans.

Així, per introduir-me i conèixer-ne un xic la seva obra, he començat per aquest; "El joc de Déu", i he pensat, tot llegint, que si l'hauria fet un escriptor nord americà, ben bé podria ser un best seller i fins potser ja estarien parlant de fer-ne una pel·lícula a Hollywood, i les seves consegüents seqüeles en TV de pagament.

Una història d'intriga i poder, amanit per la il·luminació d'un Déu, un ésser omnipotent que tot ho pot veure; coses d'ahir, d'ara i d'un futur no concret, amb el que sent que es pot jugar... i què en podem dir de la noia... i del xicot? Una terna de protagonistes ben antagònics i complementaris, malgrat tot. I una galeria de secundaris força divertida.

El considero un relat hàbil que juga amb foc i no es crema, crític amb les actituds humanes, de com es posen en pràctica jocs malabars amb el nostre entorn, sense saber ben bé què hi tenim entre mans, ens parla de l'afany pel poder en tots els sentits: fama, sexe, diners, ciència... bé, en toca molts de temes, si el lector vol aprofundir una mica més en tot plegat. La meva modesta opinió és que aquest petit gra de sorra a la gran platja de la literatura potser no marcarà una fita, però també podria estar equivocat, tant de bo!, però el que sí que sé, és que no te'l pots perdre. No fos cas que Déu prengués una decisió en aquest aspecte...

Si he de suggerir la seva lectura, que ho faig, el recomano per ser un escrit actual, un relat atrevit i sincer, i perquè m'ho he passat pipa llegint-lo.

I a més a més, perquè m'ha sabut greu arribar a la pàgina 222 i veure que ja no seguia...

Remenant per la xarxa he trobat aquest vídeo...

però personalment, i sense pressió de cap mena, m'agrada més aquest altre...

serà que és més sensual... amb aquestes cames a la banyera? Però si vols tenir totes les eines per jutjar, mira aquest altre.

La fitxa tècnica la trobaràs aquí, a Edicions Bromera.

CONCURS DE POESIA SOCIAL I DE DENÚNCIA

2011-01-16T23:02:00.003Z

L’ARC (Associació de Relataires en Català) organitza el Concurs de Poesia Social i de Denúncia a través del web Relats en Català.cat. No perdeu l'oportunitat de posar les paraules al servei de les injustícies socials, dels valors humans. No deixeu de fer art i assenyalar amb els vostres mots allò que passa al vostre voltant, o a l'altra punta del món i assumir la pena d'altri.

Bases del concurs

¿O potser voleu denunciar que no es fa prou poesia de denúncia, que és un tipus de poesia en “desús” i que no té prou prestigi actualment? En qualsevol cas tenim un grapat de bons poetes als països catalans que van escriure poesia social, cívica (Estellés, Martí i Pol, Llompart). No podem pas oblidar tampoc els representants de la Nova Cançó què amb la música i la poesia van fer un servei incommensurable a la societat oprimida de l’època.

Actualment hi ha moltíssimes, masses, raons per escriure i no callar. Poetitza les teves inquietuds, allò que íntimament et fereix; res del que és humà no t’és aliè. Participa-hi!

SALVAT-PAPASSEIT – POETAVANTGUARDISTACATALÀ –

2011-01-09T13:03:00.007Z

Exposició: del 23 de desembre al 3 d’abril (entrada lliure)

A l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, es pot veure l’exposició dedicada a Salvat-Papasseit, poeta popular, autodidacta, d’esperit revolucionari i gran idealista. Hom pot gaudir d’una posada en escena d’avantguarda, completa, excel·lentment documentada, dins un marc arquitectònic bellíssim.

La mostra s’inicia amb un resum biogràfic de Joan Salvat-Papasseit dins el context social, cultural i polític de l’època. El recorregut s’endinsa per tres espais diferenciats que mostren diverses etapes evolutives del poeta. En el primer s'hi troba l’activitat literària en prosa de Salvat-Papasseit al servei de l’activisme polític i social més exaltat; la inquietud intel·lectual i les seves lectures. Una segona etapa està lligada a l’edició de llibres i revistes i als corrents moderns de l’art català i europeu. L’amistat amb els artistes Torres-García i Rafael Barradas li proporcionen els primers contactes amb el llenguatge pictòric de l'avantguardisme. En aquesta etapa destaca la creació de les revistes “Un enemic del poble. Fulla de subversió intel·lectual”, “Arc-Voltàic” i “Proa” i els primers reculls poètics "Poemes en ondes hertzianes" i "L'irradiador del port i les gavines". En l'últim període, ja malat de tuberculosi, i en les cures de salut fetes a sanatoris, se’ns mostren les cartes escrites per Salvat-Papasseit. En els darrers anys les formes i experimentacions tipogràfiques donen pas a una poesia més íntima i personal. Com a colofó gaudim d'una magnífica selecció audio-visual, versions dels seus poemes fetes pels autors catalans més influents.

De Salvat-Papasseit, ençà que el llegí, tinc gravades algunes dades biogràfiques: la mort del pare en alta mar quan ell tenia 7 anys. Fogoner de professió, Joan Salvat patí un accident al vaixell on treballava: va caure sobre les planxes del forn. M'emociona d'una forma especial la trajectòria del poeta, la valentia amb què va viure; va fer de la poesia la millor arma per lluitar contra les condicions socials dels oprimits, el pensament gregari i empobrit i la monotonia grissa de l’amor. Va morir precoçment als 30 anys.

En aquesta exposició descobreixo, dins el colofó final d'autors catalans que l'han homenatjat, i com a culminació de la mostra, la veu i la imatge del gran Palau i Fabre recitant versos del poeta. Un darrer tast memorable.

Enllaços:

Poemes de Salvat-Papasseit

Salvat-Papasseit i Torres-García, l'art a l'avantguarda

Picasso davant Degas

2010-12-28T18:20:00.000Z

Autoretrat, 1896. Picasso

L’exposició “Picasso davant Degas” al Museu Picasso (fins el 16 de gener, 2011) és el primer estudi d’investigació profund sobre la fascinació de Picasso vers l’obra i la personalitat de Degas, així com les sorprenents afinitats al llarg de tot el recorregut artístic d’ambdós artistes. Barcelona és l’única ciutat europea on es podrà veure la mostra.

Autoretrat, 1857. Degas

Pablo Ruiz Picasso (1881-1973) i Edgar Degas (1834-1917) pertanyen a dues generacions diferents. Quan Picasso arriba a París, el 1900, Degas és un referent en l’impressionisme, però tot i viure molt a prop sembla ser que mai no s'arribaran a conèixer.

Un dels atractius de l’exposició és l’ambició docent amb què ha estat organitzada. A la vegada, però, és oberta a la visió personal de l’espectador, a les interpretacions de cadascú; els comissaris no donen respostes, sinó que ens condueixen per un món artístic a dues veus i som nosaltres qui ho traduïm i relacionem. La forma com Picasso mira el que fa en Degas, n’aprèn i es compromet amb el seu art, i com aquesta influència es plasmada en el curs creatiu del primer es pot trobar en més d'un centenar obres exposades, algunes inèdites a Catalunya.

Retrat d'una dona en gris, 1865. Degas

Retrat de la senyora Canals, 1906. Picasso

En un espai inicial, a manera de pròleg, s’hi exposen els treballs primerencs i la formació anàloga de tots dos pintors: el talent en el dibuix, la sòlida formació, la passió pels clàssics, la figura humana, i alguns temes tractats d’una forma extraordinàriament similar. En l’espai següent, quan Picasso comença a veure els originals de Degas, també ens sorprèn el diàleg, la resposta de Picasso a alguna de les obres cabdals de Degas.

Al cafè (L'absinthe), 1876. Degas

Retrat de Sebastià Junyer i Vidal, 1903. Picasso

A continuació tenim les afinitats artístiques en el tema de les dones, el nu, la toaleta, matèria que captivava a Degas, i de la qual n’era un mestre. Un tema destacat en la mostra és la dansa, les ballarines, qüestió que Picasso pren i reinterpreta genialment. Clou l’exposició el tema dels bordells; Picasso ja nonagenari s’inspira en una sèrie de monotips de Degas que havia anant adquirint, fent-ne d’ell el “voyeur” en escenes de prostíbuls.

Jove ballarina de 14 anys, 1879-1881. Degas

Nu groc, 1907. Picasso

Excel·lent exposició, interessantíssima, s’hi presenten tot un seguit de idees noves fruit de l’estudi d’anys per part de Richard Kendall, especialista en Degas, i Elizabeth Cowiling, experta en Picasso, sobre dos prohoms de la història de la pintura moderna. Captivadora des de principi a fi, i a més és del tot recomanable per anar-hi amb nens, millor a partir de 8 anys, no patiu, no s’avorriran pas.

I PREMI DE POESIA "LO CÀNTICH" - GALA VIRTUAL DEL LLIURAMENT DE PREMIS

2010-12-26T23:33:00.005Z

Crònica d'una Gala Virtual

Tot va esdevenir en el lapse de dues hores. Eren les vuit del vespre, minut més o minut menys; engegava la festa virtual. Va ser molt emocionant, hi érem gairebé tots presents, alguns havien arribat un xic més tard, però també s'enganxaven amb esperit participatiu, el facebook de "Lo Càntich" treia fum a mida que els guardonats anaven apareixent a la llista, l'emoció anava "in crescendo", no seria just ignorar la gran tasca realitzada per tot l'equip de la revista virtual de poesia, per tirar endavant aquest projecte.

Sols em sap greu, però, no poder comentar com estava l'altra xarxa social, el Twitter. Imagino que també tenia la seva fumera de comentaris i emoció.

No sé quins podien ser els pronòstics, tothom a la xarxa havia comentat la seva, fins i tot en directe, pocs dies abans, en el dinar de la presentació del llibre infantil que els relataires celebraven a l'Hospitalet "Garbuix de contes" editat per Meteora.

El fet evident era que ningú s'atrevia a pronosticar cap llista de guardonats, cap nom, ni en l'instant de la vetllada. Es respirava aire de festa poètica entre els més de cent participants, i ja que ho comento, sols dir que déu ni do per ser la primera convocatòria, tot un èxit per a una pàgina de poesia que va assolint reptes, un ara i l'altre després, pas a pas.

La emoció va ser gran en anunciar-se el quadre d'honor, obert per la Montse Assens, poeta del maresme amb la seva lírica intimista i compromesa que la caracteritza, guardonada i reconeguda per tots. Ella era la Ploma de Bronze amb el seu poema "Soc cartró". Encara no eren les nou i deu del vespre.

Una mica més tard es comunica als assistents que la "Ploma d'Argent" és compartida ex-aequo. Primer s'anuncia a la valenciana Anna Riera i Puig, amb el poema "Els meus dits", i fent una mica més emocionant la festa, amb gairebé deu minuts de comentaris creuats a la xarxa, es fa saber qui és l'altre "ex-aequo" de la "Ploma d'Argent", i surt el nom de l'Empar Saez, coneguda a la xarxa relataire amb el sobrenom de xantalam, amb el el poema "Paraula". Ja eren dos quarts de deu del vespre. L'emoció estava disparada i sols ens faltava la flamant "Ploma d'or".

I a tres quarts de deu, amb tota la parròquia esvalotada pels nervis, surt la nota final amb la guanyadora del "I PREMI DE POESIA LO CÀNTICH", escollida per elecció popular entre tots els participants del Premi:

Mirian Petit, de Perpinyà, amb el poema "Abraçada a la meva pròpia pell"

Doncs sols ens queda felicitar a la guanyadora i a tots els participants, així com a les brillants finalistes, i citar-vos a participar en el segon premi de poesia de Lo Càntich.

PS
Oblidava comentar que sortirà una edició en paper durant el segon semestre del 2011, amb les guanyadores, tots els guardonats, i altres poemes que la revista ha publicat aquest 2010 i que cregui oportú per la seva qualitat.

GARBUIX DE CONTES, AL CARRER!

2010-12-13T20:57:00.003Z

El llibre de relats pels infants "Garbuix de Contes" ja és al carrer.

Foto: Empar Saez

El passat dissabte, onze de desembre, cap a les onze del migdia i amb la sala d'actes de la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet plena de gom a gom, el tercet format per Anna Andreu, flauta de bec, Elisenda Masachs, flauta travessera i Maria Umbert a la guitarra, obrien l'acte de presentació del llibre de contes infantils i juvenils "GARBUIX DE CONTES". Editat per Meteora i amb la col·laboració de l'Associació de Relataires en Català.

Un cop acabada la seva aplaudida actuació, el tercet va rebre un regal ofert per l'Associació.

***---***

Tot seguit, la Sílvia Romero, presidenta de l'ARC, va donar pas a l'entrega del premi de la:

I Gimcana Virtual que durant el passat més de novembre es va realitzar amb col·laboració de la pàgina web Relats en Català. La guanyadora d'aquest premi va ser la reconeguda relataire Unaquimera, en el món de les lletres Maite Crespo. Glòria Calafell, amb la Maite a la foto, va ser l'encarregada de llegir-ne el veredicte.

Fotos: Empar Saez

I tot seguit va començar l'acte de presentació del llibre "GARBUIX DE CONTES", que va reunir a més de trenta escriptors de Relats en Català. Un cop més, Sílvia Romero va donar pas a quatre dels autors que han participat en l'escriptura dels relats infantils, ells eren la Montse Medalla, Il·lia Sàlvia, Arnau Solé i Ferran d'Armengol, en aquest ordre, d'esquerra a dreta de la foto. Els quatre varen parlar de la seva experiència a l'hora d'escriure literatura infantil, i què els va moure a fer el seu relat en particular. El Ferran va fer lectura d'un paràgraf del relat "Les claus de Nacre", de l'escriptora gironina Anna Rispau.

Foto: Empar Saez

En donar-se per acabat l'acte, els autors presents es varen fer una foto de família i tot seguit la resta de relataires que havien presenciat l'acte també es varen afegir a una nova fotografia familiar. Tot seguit varen començar les tertúlies i apartats, tots plens de rialles i de felicitat, tal com s'escau als pares de la criatura en el moment del seu naixement literari.

Foto: Sergi G. Oset

Un cop acabat l'acte i quan era l'hora dels comiats, un grup dels relataires i algun acompanyant i amic, es varen dirigir a un restaurant proper, tot fent un passeig per l'Hospitalet, forma perfecta per finalitzar una jornada ben particular dins del món relataire.

Foto: Empar Saez

Aquí us deixo un seguit d'imatges de tot l'acte plegat, amb fotografies de Empar Saez i Albert Montoliu.

Biutiful

2010-12-08T20:05:00.000Z

El títol de la pel·lícula és un dels grans encerts, encara que la bellesa no ens sigui revelada al primer cop d’ull, que s'hagi d'anar descobrint, a poc a poc, en els detalls humans d’aquest gran film. De fet és un nom ben apropiat per a la beutat humanitzada, imperfecta i mal escrita; natural, així: biu-ti-ful, tal com sona. És real i descarnada, però, com les parets escrostonades de les cases humils que ens mostra i els carrers dels barris marginals on malviu una població majoritàriament immigrant.

No trobarem pas la Barcelona de postal que entusiasma als turistes, aquella que ens agrada a tots visitar, ni tampoc una història banal; ens parla de la lluita per sobreviure, de les contradiccions morals que hom pot tenir per guanyar-se la vida, del contacte entre els vius i els morts, de la mort, tan tremendament propera i a la vegada tan artificialment llunyana, dels canvis que experimentem en les relacions amb els éssers que estimem quan es valora cada segon de vida.

Parla d’una humanitat generosa, a pesar de tot, de cuidar i estimar els fills, de donar-los molt d’amor per a que l’univers tingui cura d’ells quan nosaltres no puguem fer-ho.

Una pel·lícula inoblidable del director Alejandro González Iñárritu, amb el Javier Bardem que ens atrapa en un de les millors interpretacions que jo recordo d’ell.

Espiral, Manuel Baixauli

2010-12-05T20:13:00.000Z

Després de l’èxit de “L’Home manuscrit” Baixauli reescriu completament el seu primer llibre “Espiral” (premi Ciutat de Badalona, 1998), un recull de contes breus, alguns d’ells microcontes. En aquest recull reeditat per Proa trobem els elements característics i propis de l’autor, narrats amb un estil auster, clar i original: la mort, els cementiris, el destí, les connexions entre el món del vius i el que és desconegut, la incertesa i el futur.

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) estudià pintura a la facultat de Belles Arts de València. L’artista, inquiet i perfeccionista, té una obra d’inqüestionable originalitat que evidencia un estil molt característic. Una elevada exigència el duu a refer constantment les obres, treballa amb la lentitud i la llibertat de qui no segueix cap moda, de qui no necessita acabar un quadre per a una exposició o un premi.

És especialment interessant el que ens explica sobre el procés creatiu, les comparances entre ambdues formes d'expressió; escriu, pinta sense una idea predeterminada, es deixa dur per la intuïció, com una aventura de la qual desconeix el final. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.

Aquí teniu dos quadres de l'artista amb sengles fragments de dos contes d’Espiral, el seu primer i últim llibre.

Manuel Baixauli. Home fent una ullada al pou sense fons del futur, 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Al matí, quan vaig despertar, ell continuava escrivint. Així que em va veure, es va alçar. No em consentí que l’ajudara a preparar el desdejuni. Mentre ell feinejava a la cuina, vaig escodrinyar els papers. S’hi narraven fets històrics del futur, cronològicament ordenats. Un llibre d’història futura, en to novel·lesc, amb descripcions minucioses. Que si desapareixia el mur de Berlín i acabava la guerra freda, que si hi havia una guerra entre Regne Unit i l’Argentina, i una altra al centre mateix d’Europa, que si una malaltia contagiosa s’estenia arreu del món per transmissió sexual... “Massa fantasia –vaig pensar–. El problema sempitern de la inversemblança”. Vaig deixar de llegir, convençut que un llibre que intenta preveure el futur caduca prompte, i que el futur sempre sorprèn.

"Novel·la", Manuel Baixauli

Manuel Baixauli. Mai no es va tan lluny com quan no se sap cap a on es va (Goethe), 2007. Aquarel·la i llapis sobre paper, 24,7x34,5 cm.

(...) Era dur ignorar què em faltava per al cim, però era pitjor no saber si n’hi havia, de cim. Per què seguir pujant escalons, si eren infinits? Els anys m’acostumaren als dubtes, ansietat fou substituïda per resignació. “El meu destí –vaig resoldre– deu ser continuar ascendint”. Però encara avui, en moments de feblesa, m’agafe a la barana, guaite cap a baix, i tinc funestos pensaments que, gràcies al vertigen i a la covardia, no van més enllà.

"Escala", Manuel Baixauli

Llibre proposat per aquest mes de desembre en el Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català

Història de Lisboa, Wim Wenders

2010-11-24T19:15:00.004Z

Les paraules de Fernando Pessoa, el barri Alfama, la música de Madredeus..., el director Wim Wenders (Düsseldorf, 1945) no podia trobar millors ingredients per a un cinema de poesia fet a Lisboa.

En els dies clars fins i tot els sons brillen.
Qui pogués, com els sons,
viure entre les coses i no ser d’elles.
Escolto sense mirar i així veig.

Fernando Pessoa

Aquesta joia visual i sonora, "Història de Lisboa", és també una reflexió sobre el cinema, sobre el paisatge i la ciutat viva, i el poder de les imatges per a capturar-los. Com si d’un quadern de notes visuals i, separadament, d’una col·lecció de sons de Lisboa es tractés, el director ens presenta un cinema desdoblat, com els versos de Pessoa en els dies més clars.

El cineasta reflexiona a través d’un dels protagonistes sobre la puresa i l’essència de les imatges en el cinema, sobre la perversió d’aquestes. És doncs, cinema dins el cinema.

El to elegíac d’un dels protagonistes (Friedrich, el director) contrasta amb l’entusiasme jovenívol del tècnic de so, com si es tractés de les dues cares oposades d’un mateix artista, com la imatge i el so: falsament indestriables. Un exemple el teniu en aquest diàleg final entre ambdós personatges (la transcripció intenta ser molt fidel, però no és literal):

Wim Wenders

Friedrich: “Les imatges ja no són el que eren. No ens en podem refiar, tots ho sabem. I tu també. Abans les imatges explicaven històries, mostraven coses. Avui dia tan sols serveixen per vendre. Les històries i les coses han canviat davant els nostres ulls.
Les imatges venen el món…. i amb un gran descompte! (…)
Apuntar amb una càmera és el mateix que apuntar amb un arma. Cada vegada que apuntava amb la càmera la vida semblava allunyar-se, desapareixia a poc a poc. Com un fantasma. (…) És inútil, Winter. Inútil.
Però hi ha una manera, Winter, hi estic treballant. Aquí la tens, la cinemateca de la imatge no vista. Cada cinta ha estat filmada sense que cap ull miri pel visor, ningú no ha vist la gravació, ningú no l’ha verificat després. Ho he filmat absolutament tot d’esquena.
Aquestes imatges mostren la ciutat tal com és, no com jo voldria que fos.”

Winter: “Aquest és un missatge per a Friedrich, rei del basar de les imatges deixalla (…) L’Einstein de la imatge no vista. Gira’t i confia plenament en els teus ulls. No, no els tens a l’esquena. Confia en la teva vella càmera, encara pot fer imatges en moviment. Per què malbaratar la vida amb imatges buides quan pots crear-ne d’indispensables amb el cor, imatges sobre el cel·luloide màgic?
La imatge en moviment encara pot aconseguir allò per al què va ser inventada fa cent anys, encara ens pot commoure...”

L’esperit de Pessoa impregna el film, la veu de la Teresa Salgueiro, increïblement meravellosa, fora de temps, brillant i melancòlica, ens arrossega al paisatge d’una ciutat intemporal, a un poema que no voldríem mai deixar de sentir.

O Paraiso, Madredeus

Castellers, amunt, amunt!

2010-11-21T20:21:00.013Z

Minyons de Terrassa, 3 de 10 carregat amb Folre i Manilles (3d10fm)

Diada dels Minyons de Terrassa i acte commemoratiu de la inclusió dels castells al patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Quan observem les expressions de fascinació i sorpresa en els rostres de qui mai abans no ha vist un castell prenem consciència plena de la dimensió de l’espectacle. Ens sol passar que, habituats a les nostres manifestacions culturals, no les apreciem en la justa mesura.

El fet casteller és una tradició excepcional que promou el treball en equip, l’esforç, la superació, la integració, i com a resultat de la suma de tots aquests aspectes s’aixequen unes construccions humanes que ens deixen bocabadats, per més que hi estem avesats als grans espectacles i als efectes especials de les pel·lícules. Els castells no s’assemblen a cap altre fet conegut d'arreu; és una tradició cultural que sempre ens emociona, hi sents l’esforç compartit, la suor, el pes dels pisos sobre les espatlles, les mans que els subjecten, els peus que hi pugen i també hi caus i fas llenya amb ells, rius i crides quan es basteix amb èxit.

Què hi trobem que els fa tan atractius, tan insòlits i extraordinaris? Potser es concentra en les torres humanes allò que ens proporciona les veritables motivacions per créixer, hom hi troba il·lusions en els reptes que es planteja, de forma individual o col·lectiva, l’esforç per aconseguir quelcom que no és material, tan sols l’esperit de diversió els mou, l’estímul de superació persegueix carregar un castell ben alt, i aixecar tot seguit la mà un instant per acaronar el cel.

Que la Unesco hagi declarat els Castells com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat és un fet molt positiu, un reconeixement a nivell mundial que els dóna un gran suport per a superar possibles contratemps en aquesta època de dificultats econòmiques. Podria ser bo també per a projectar-nos tots nosaltres en una de les millors imatges que tenim com a país.

Fotografies: Empar Saez i Ferran d'Armengol

***

Terrassa 21 de Novembre de 2010

Enllaç als Minyons de Terrassa

Enllaç a La Vanguardia, noticia del 3 de 10 carregat

Enllaç al 3cat24.cat, amb algun vídeo

I un vídeo de la carregada

...

LA JOTA, DANSA D'INTERÈS NACIONAL

2010-11-14T12:04:00.003Z

Foto: Empar Saez - Delta de l'Ebre/Casseta de Fusta

No fa gaires dies vàrem estar un cap de setmana al Delta, ens agrada anar-hi de tant en tant, allí ens vàrem conèixer amb la dona, ho tenim com el nostre petit país particular. En aquest últim viatge (de moment) era per la festa de la sega, que per casualitat va coincidir amb el dia internacional del ocells, però aquesta és una altra història. Ara m’agradarà mostrar-vos aquest tros de Jota que vaig gravar a tocar de la Caseta de Fusta, allí al Delta, per celebrar que la Generalitat ha declarat la Jota com una Dansa d’interès Nacional Català.

Foto: Ferran d'Armengol - Recordant els segadors d'abans

I també convidar-vos a participar amb el JMTibau, que fa un dels seus jocs literaris, el 181, on anima a escriure la lletra d’una jota popular. Jo no em veig amb cor de participar-hi, però puc deixar-vos aquest vídeo, com una mostra de que la jota està ben viva en aquestes comarques, i que mereix aquesta distinció de la Generalitat, amb escreix.

Foto: Empar Saez - Dones del Delta ballant les Rondalles de l'aiguardent. Al fons; el cantador.

En els meus temps dansaires vaig ballar força jotes, de Castelló i València la majoria, i un ball que ara no retinc d’on ni de quina part Tarragona era, i que tenia molt de jota. Dir que la jota era una de les danses que fèiem amb més alegria tota la colla, l’esbart, i que ens cansava com a tontos, però la gaudíem fins l’últim compàs.

En aquest enllaç podreu veure una mostra de Jota proposada per un blocaire.

Ferran d'Armengol / Novembre 2011

Memòries de joventut, Sofia Kowalewskaia

2010-11-08T21:11:00.002Z

En ocasions ens topem amb un llibre per atzar, és la curiositat, però, la què ens empeny a fullejar-lo i llegir-lo. “Memòries de joventut” el vaig trobar a la biblioteca quan cercava un altre volum en el prestatge de biografies. L’autora, la Sofia Kowalewskaia, era un nom absolutament desconegut per a mi, però tanmateix aquest llibre menut ha estat una troballa deliciosa, el descobriment d’una vida excepcional, una personalitat captivadora.

Molt poques dones anteriors al segle XX han estat històricament reconegudes en el camp de les ciències. La primera dona cèlebre va ser, possiblement, Hipàtia d'Alexandria (370-415), recentment portada al cinema per Amenábar. Si ens documentem un xic hi trobem les franceses Émilie du Châtelet (1706-1749) i Marie Sophie Germain (1776-1831), la italiana Maria Gaetana Agnesi (1718-1799) i l’escocesa Mary Fairfax Somerville (1780-1872), totes elles del segle XVIII. En el XIX, destaca l’anglesa Ada Lovelace (1815-1852), filla del poeta Lord Byron.

Sofia Kowalewskaia (1850-1891), la brillant matemàtica russa, comparteix amb totes elles el talent, la vocació, les dificultats i la perseverança per obrir-se camí en una societat que relegava les dones al paper d’esposa i mare. En una època en què elles no tenien accés a la universitat, ni tan sols com a oients, va ser capaç de publicar nombrosos estudis sobre matemàtiques i astronomia. Finalment, el 1885 se li concedeix la càtedra de mecànica a la Universitat d’Estocolm.

La prodigiosa activitat que desenvolupa en el terreny científic també es manifesta en el literari. A pesar de morir als 41 anys va escriure diversos llibres, entre els que destaquen “Records d’infància” i “La nihilista”.

En el petit llibre autobiogràfic “Memorias de juventud” (Ed. Herder) trobem records i reflexions intel·ligents, de gran sensibilitat i qualitat literària sobre la seva infantesa. Sofia és filla de terratinents benestants, viu i creix al camp, a Bielorrússia, i tot i ser educada per institutrius, rep una forta influència dels seus oncles; un d’ells posseïa una ànsia desmesurada per la lectura i una passió fora mida per les matemàtiques. El text ens apropa a les vivències més rellevants de la Sofia menuda, als fets que li van forjant el caràcter, en un intent sincer i lúcid per prendre consciència del seu “jo” més profund i autèntic. El llibre acaba explicant un fet singular, providencial, que ens fa pensar en tot allò que són capaços d’aprendre els nens, i a no descuidar petits “detalls” en la decoració de la llar. Sí, heu entès bé; al final del llibre ens relata que després del trasllat de la família al camp van empaperar les habitacions de la nova casa, però no en va quedar per l’habitació dels nens, de manera que la van empaperar provisionalment amb escrits antics. Les parets van restar molts anys cobertes amb les conferències litografiades de Ostrogradski sobre càlcul diferencial i càlcul integral. Aquelles fórmules enigmàtiques van fascinar la Sofia que s’hi passava hores contemplant, intentant desxifrar les fórmules i establint l’ordre correcte dels plecs. Molts anys després, un professor de matemàtiques va quedar estupefacte al comprovar que la Sofia, en explicar-li per primer cop conceptes com l’asíntota, se li avançava als coneixements. Ja sabeu doncs, hauríem de tenir molta cura de tot allò que els nostres fills veuen quotidianament; no sabem fins a quin punt absorbeixen la informació que els envolta.

Un altre llibre sobre l'autora: “Sofía Kovalévskaia. 1850-1891. Símbolo y ejemplo”, Ada Korn.

PRIMER PREMI DE POESIA "LO CANTICH"

2010-11-07T18:28:00.007Z

PREMI

DE POESIA

LO CÀNTICH

En data, 12 de Setembre de enguany, la Revista Digital de Poesia, Art i Cultura, Lo Càntich (Retalls de poesia d'arreu del món) fa pública la convocatòria del:

Ja s'ha superat el mig centenar d'obres presentades al concurs. Vosaltres encara hi sou a temps, no us deixeu perdre aquesta oportunitat de formar part de la gran família de "LO CÀNTICH". La convocatòria es clourà el proper dia 20 de Novembre.

Aquí hi trobaràs les bases

***

Miguel Hernández, fill de la llum i de l'ombra

2010-10-30T22:20:00.004+01:00

Avui fa cent anys del naixement de Miguel Hernández. En 1910 nasqué el pastor de cabres, el poeta autodidacta; ell patí la derrota, la presó, la mort prematura..., l’hem fet mite, i la seva poesia descarnada encara viu en les ferides de les dues espanyes.

La poesia civil de Miguel Hernández la trobem representada fonamentalment en dos llibres: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (imprès en 1939, publicat en 1981). Ambdós s’arrelen, es desenvolupen en la Guerra Civil espanyola des del ferreny compromís del poeta amb el bàndol republicà, i dins d’aquest, amb la ideologia comunista.

En el Viento del pueblo s'inclou un bon grapat de poemes de temàtica social, El niño yuntero, Jornaleros, Aceituneros, Las manos, El sudor; els més bells de l’obra. En aquests poemes el lirisme venç la retòrica èpica, s’imposa a l’objecte bèl·lic. El món dels pobres, homes del camp, obrers, el dolor dels explotats que el poeta interpreta, sent i viu com a propis, l’essència i la terra d’un poble resten en els seus mots indelebles, en la memòria col·lectiva. El llibre alterna també poemes d’exaltació patriòtica en què el to dominant és l’èpica triomfalista. Assumeix el compromís polític i fa una crida a les armes per a la defensa dels valors de la revolució, per a guanyar la guerra. Ens mostra l’esperit optimista, combatiu i carregat d’esperança en la victòria final.

En contraposició, a El hombre acecha, els esdeveniments de la guerra, el desenllaç cruel i injust del conflicte sumeixen a Hernández en un abatiment profund. Les paraules ens mostren la desfeta del que és humà, l’odi entre els homes, les morts inútils i absurdes, la manca de llibertat, l’entrellucada derrota..., per concloure , en l’últim poema (Canción última), copsant la introspecció de l’home adolorit dins el símbol de la casa; i dedins el seu reducte ens deixa un bri d’esperança. Els poemes més pacifistes els trobem en aquest llibre escrit durant la Guerra Civil, poesia contra les bèsties, contra la violència irrefrenable dels homes.

Canción primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.

Canción última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohada.

Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su inmensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

Miguel Hernández (1910-1942), El hombre acecha.

RECITAL POÈTIC A CAN MOLAS

2010-10-19T20:30:00.131+01:00

Trobada poètica a Can Molas, Sant Pere de Torelló

Era un dissabte particularment agradable, un dia tranquil de tardor amb un solet suau i enteranyinat, que convidava al passeig. Tot plegat teníem previst arribar-nos fins a Sant Pere de Torelló, a Can Molas en particular. Allí ens hi esperava un grup de gent disposats a passar una vetllada agradable al voltant de la poesia i tot amanit amb la música d'un llaüt, una sonoritat molt mediterrània.

Després d'un sopar de germanor i d'enllitar a la dotzena de marrecs menors de cinc anys que corrien per la casa, un xic abans de les onze, va començar el recital, obert pel Fidel Picó, promotor de la trobada. Tot seguit, l'Ana Moya va encetar el seu torn amb poemes dedicats a “certs” monstres del seu imaginari. Seguida després per la Empar, amb els seus poemes lírics i preciosistes. Van ser gairebé una vintena de poemes llegits entre els tres, amb l’acompanyament musical de l’Albert Pintor. La trobada recital va quedar enregistrada i fotografiada fins a l’últim detall, tot plegat al voltant d’una hora de calma i harmonia poètica, a ritme de llaüt.

L'èxit de l’actuació va ser agraït pels assistents, que en van demanar una segona edició, a poder ser, abans del proper estiu. El Fidel no va prometre res, però es va mostrar molt engrescat. Es va parlar de fer una visita a l’ajuntament de Sant Pere per potenciar una col·laboració, i intentar convidar a algun poeta reconegut per a la segona Trobada Poètica de Can Molas, aquest any vinent, quan vingui el bon temps, i fer-la a l’exterior del Mas.

Però aquesta és una altra història que ja serà escrita en el seu moment.

Fidel Picó: Febrer 1968, viu a la Vil·la de Gràcia. Sociòleg de formació universitària, treballa en el ram de l’aigua, com sol dir ell mateix. És a l’Ateneu Barcelonès que fa dos cursos de poesia amb el mestre Parcerises, allí coneix a l’Ana Moya. A l’abril de 2008 presenta el seu poemari (2004-2007) “Reclamo la paraula”, de l'editorial Pont del Petroli. Coincideix amb l’Empar publicant poemes a la plana web de Relats en Català.

Ana Moya: Juny 1974. Viu a Barcelona, s’ha format a les universitats de Barcelona (UB) i a la Pompeu Fabra (UPF). Gran amant de l’Àfrica i les cultures indígenes, mostra certes inquietuds respecte als monstres no gaire definits. A les primeries d’aquesta dècada va fer, amb el Fidel, un parell de cursos de poesia a l’Ateneu barcelonès.

Empar Sáez: Agost 1963, nascuda a França de pares espanyols, als cinc anys retorna a Catalunya. Viu a Terrassa. Metgessa de professió. Ha participat en diferents llibres col·lectius de narració curta i poesia. Ha assistit a xerrades poètiques a l’Ateneu barcelonès, degut a la seva admiració per aquesta forma de l'expressió literària. Articulista de la revista digital de poesia "Lo Càntich". Com el Fidel, també escriu poesia al web de Relats en català.

Albert Pintor. Nascut l'any 1972, viu a Barcelona. Músic autodidacta, Actualment toca en el grup "Sada" del qual és el compositor. Aquí podreu saber-ne més de l'Albert.

Els quatre artistes, Ana Moya, Albert Pintor (al llaüt), Empar Saez i Fidel Picó, en acabar el recital.

Sant Pere de Torelló, el 16 d'octubre de 2010.

La tomba de les llumenetes, d'Akiyuki Nosaka

2010-10-18T18:23:00.002+01:00

El llibre "La tomba de les llumenetes" (Hotaru no Haka) (1967) d’Akiyuki Nosaka ha estat una descoberta feta a través del “Club de Lectura Virtual de l’Associació de Relataires en Català”, una proposta molt interessant que ens va fer la relataire Alícia Gataxica. La ressenya del llibre que introdueix la tertúlia inclou una referència a la pel·lícula del mateix títol.

No en sabem res, del noi, no el coneixem de res, i en les quatre primeres pàgines l'escriptor ens descriu la seva mort per inanició, per defalliment extrem, davant l’absoluta manca de compassió de tothom. Aquest inici és esgarrifós, et corprèn, i et manté atent a un relat en què ràpidament copses que no és ben bé ficció, hi sents la veritat en cada paraula. Indirectament també ens mostra com els condicionants culturals poden fer que el sentiment de compassió vers un altre individu, les emocions i la moralitat individual, restin solapats per les necessitats de la nació, un país en guerra.

Al llarg del relat, estructurat en forma de flashbacks i amb una narrativa precisa en la qual l’escriptor pren distància, ens reporta una història de clars referents autobiogràfics: ens la situa a la ciutat de Kobe quan els despietats bombardejos de 1945 pels americans, ens explica què els passa als pares dels dos germans orfes, els records de les menges que cuinava la mare, com el germà gran té cura de la germaneta, i el que és capaç de pensar que faria per alimentar-la…, imatges de gran impacte, atroces.

En aquest moment del llibre, quan descriu la fam extrema, he pensat que només es pot narrar així, tan creïble, amb moltíssima mestria, evidentment, però també si l’escriptor ha viscut aquesta experiència, i m’ha vingut al cap el llibre de Saint-Exupéry, “Terra d’homes”, on ens explica la set que passen els seus personatges, dos pilots enmig del desert, després de patir un accident aeri. La descripció física de la set extrema és memorable, també està basada en l’experiència de l’escriptor, i com la de la fam en el conte de Nosaka, al meu entendre, resten en la història de la literatura. En el desert del Sàhara, a diferència de la devastació de la guerra en Kobe, hi troben un beduí que els torna a la vida, és el símbol de la solidaritat i l’amor entre els homes, absent en una societat japonesa devastada, vençuda.

L’altra novel·la curta, en el mateix llibre, “Les algues americanes“ (Hijiki America), l’he llegida amb autèntic deler, el registre és completament diferent, és divertida, irònica, hi ha anècdotes, situacions relacionades amb els americans, delicioses. Llàstima que no ens arribin més llibres del país nipó sobre aquest període històric; trobo molt interessant, difícil d’entendre per a nosaltres, però, que després del procés d’humiliació completa que van patir com a poble, experimentaren els anys posteriors a la guerra una idolatria, una admiració fora mida vers els seus mateixos botxins. Aquesta contradicció, el desconcert profund de l’escriptor es reflecteix a la perfecció en la segona història del llibre.

Totes dues novel·les van guanyar el premi Naoki el 1968 al Japó.

“La tomba de les llumenetes” , dirigida per Isao Takahata en 1988 (el director de Heidi i Marco) és un film d’animació manga. Destaquen les imatges per la qualitat i el lirisme, a pesar del drama que narra. Tot i ser una de les pel·lícules d’animació més tristes, no cau en el maniqueisme ni en els edulcorats termes d’altre tipus de films per a infants. Relata amb cruesa, no hi ha bons ni dolents, hi ha circumstàncies adverses, hi trobem una parella de germans orfes que, com molts nens en l’assolat paisatge de la Segona Guerra Mundial al Japó, no van rebre cap tipus d’ajut. Ens retrata l’egoisme humà, que en temps precaris no és capaç d’acollir uns nens i els aboca a una mort forçosa.

Imatges trobades a internet.